L’estrella minvant de ZP

¿S’està esgotant la bona estrella de José Luis Rodríguez Zapatero? A un any vista de les eleccions generals del 9-M, el president espanyol s’enfronta a una crisi econòmica que en aquell moment ni l’expert més pessimista no podia augurar que acabaria sent tan sagnant. Arraconat pel principal partit d’oposició i sense cap aliat parlamentari que vulgui retratar-se al seu costat, Zapatero està més sol que mai, encara que segueixi convençut que el destí sempre li té una solució a punt davant qualsevol eventualitat.

Després de cinc anys al poder, no suposa cap descobriment dir que Zapatero improvisa tant com pot i actua en més d’una ocasió a cop de titular. I a l’actual legislatura, la crisi ha posat en evidència aquesta política dels pedaços que tant li critiquen els grups del Congrés. El cap de l’executiu no es dóna per al·ludit, i segueix practicant la tècnica del qui dia passa, any empeny, fent l’orni davant les ofertes de consens de l’oposició per afrontar plegats la crisi.

Precisament arran del daltabaix econòmic, Zapatero ha imprimit al seu mandat un caràcter absolutament presidencialista. En un moment delicat com l’actual, s’ha convertit en l’única veu autoritzada del seu govern. La resta de ministres, sobretot els més afectats per la crisi –el d’Economia, Pedro Solbes, o el de Treball, Celestino Corbacho, o el d’Indústria, Miguel Sebastián– gairebé no tenen projecció pública.

El president socialista va arrencar l’actual legislatura amb la intenció d’aprimar l’agenda interna per començar a projectar la seva imatge en l’escena internacional, on fins llavors havia figurat amb un paper secundari. D’alguna manera volia emular l’objectiu que també en el seu segon mandat es va fixar José María Aznar.

Presència internacional
En aquest aspecte sí que l’ha acompanyat la seva bona sort, ja que va aconseguir que el president francès, Nicolas Sarkozy, acceptés colar-lo per la porta del darrere a la cimera del G-20 de Washington. Quan semblava que es tractava d’un favor puntual, al final ha pogut quedar-se una cadira i també serà present a la trobada del 2 d’abril a Londres per seguir analitzant el futur del sistema financer internacional.

Allà, a més, coincidirà per primer cop amb el president dels EUA, Barack Obama, al qual Zapatero ja s’ha ofert reiteradament com a aliat preferent.

Però més que per fer-se un forat destacat a l’agenda internacional, és possible que s’hagi de conformar a usar-la només com a vàlvula d’escapament després de comprovar que li resulta molt més complicat del que es pensava desentendre’s dels assumptes domèstics.

La crisi i la manca de socis estables al Congrés, arran dels resultats electorals a Galícia i Euskadi, li donaran més feina de la prevista, perquè haurà d’estendre una nova xarxa d’aliances, en la qual tornaran a adquirir força protagonisme els diputats del grups de CiU, ERC i ICV.

Però aquí toparà amb un obstacle: en tot aquest temps, la carpeta catalana s’ha anat farcint de reivindicacions però no se m’ha resolt ni una. El repte principal, posar en marxa un nou model de finançament, amenaça de quedar ajornat fins al 2010, malgrat que el desembre passat Zapatero s’havia compromès a aplicar el sistema –de forma retroactiva– amb data de l’1 de gener del 2009. Però quan no és una cosa és una altra, i el darrer pretext per endarrerir un acord que segons l’Estatut havia d’estar firmat el 9 d’agost del 2008 és el canvi de color del govern de Galícia.

L’anunciada primavera catalana, durant la qual Zapatero volia veure reconduïts els neguits d’aquest territori, es convertirà –amb una mica de sort– en la tardor catalana, en el cas que abans de l’estiu s’hagi reprès la negociació del finançament i si és cert que en els propers mesos el Tribunal Constitucional farà pública la sentència de l’Estatut. Però és possible que ara l’executiu espanyol no tingui pressa per conèixer el contingut d’una resolució que, si sega el text, li compliqui encara més les aliances al Congrés.