"Els sindicats avui no defensen el treballador"

Dins del pensament progressista que impera a Catalunya, els sindicats semblen intocables. Per a tothom? No: a Francesc Sanuy no el convenç com actuen.

Per què diu no als sindicats?
Jo vaig ser un sindicalista convençut a la clandestinitat. Quan hi havia vagues, era dels que sortien a l'estranger a demanar diners per a la caixa de resistència. Però arriba el moment que fas com allò que deia el José Antonio: "Amamos a España porque no nos gusta". Jo m'estimo els sindicats, però tal com són ara no m'acaben d'agradar.

Què ha canviat als sindicats perquè ara no li agradin?
Primer, s'han burocratitzat. I segon, en no mantenir l'afiliació, han buscat fórmules de finançament que els condicionen, reben subvencions de l'Estat. Fins al punt que avui Zapatero es pot permetre el luxe de dir: "A mí no me hacen una huelga general". Són uns sindicats condicionats, burocratitzats, amb uns alliberats que cobren d'uns fons que figura que eren per a la formació professional. El gir que han fet els sindicats no és de 180 graus, sinó de 360 graus: torna el sindicat vertical del franquisme.

¿Els sindicats actuals defensen els treballadors?
Jo diria que no. Ho diu una dada: en els darrers 12 anys, la participació dels salaris en la riquesa de l'Estat espanyol ha baixat del 55% al 46%. Espanya és l'únic país del món industrialitzat, dels membres de l'OCDE, on els salaris han perdut terreny en relació amb les rendes del capital.

Què li sembla l'actitud dels sindicats davant la immigració?
Malament. Han permès que s'apliqui la llei de ferro dels salaris, basada en l'exèrcit de reserva del capitalisme, que és la immigració. Està bé que vinguin immigrants per cuidar avis, o immigrants qualificats, o contractació en origen. Però que vinguin milions de persones i l'únic que aconsegueixin és que els salaris no solament no pugin, sinó que baixin, és increïble. I, al damunt, els sindicats els donaven suport amb pancartes que diuen "Papeles para todos". I això mentre els immigrants entren a l'altar de la catedral de Barcelona i s'hi pixen, literalment. Un es pregunta: què busquen els sindicats? ¿Uns afiliats que entre els indígenes no tenen?

O sigui que els sindicats afavoreixen la immigració, i la immigració pressiona els salaris a la baixa...
Esclar. En canvi, al Regne Unit els sindicats defensen els llocs de treball per als britànics. Jo no vull proteccionisme. Ara: el que s'ha de saber és que, si entren milions de persones disposades a treballar per la meitat de preu, a tu et tenen agafat pels collons, o pel cabasset de les eines.

El problema dels sindicats és aquest?
N'hi ha un altre. Els darrers anys hi ha hagut un canvi al món: el preu de la mà d'obra ja no és el que era abans. Els costos salarials de fer un cotxe a la Seat de Martorell és un 6% del total. La logística, o sigui, dur un cotxe a un lloc on el puguis vendre, és un 9%.

I quina repercussió té això, a Catalunya?
Molta. A Catalunya no ens han fet infraestructures, i aquest és el gran problema de les fàbriques. El que fa perdre llocs de treball és la manca d'ample de via europeu, d'autovies de franc o d'un aeroport competitiu. És això, i no els salaris.

Però els sindicats no hi donen importància. A la manifestació contra el caos de Renfe de l'1 de desembre, no hi eren...
El problema és que els sindicats callen, perquè governen els seus. I aquest és un trist final, per a uns sindicats. Els sindicats no estan defensat els interessos dels seus afiliats, sinó l'estabilitat del govern de torn.

Hi ha vagues de mestres, per exemple, però no de mileuristes. Qui defensa els mileuristes?
Als mileuristes no els defensa ningú. Els nostres fills seran la primera generació al segle XX i el que portem del XXI que viuran pitjor que els pares. Entre els mileuristes no hi ha afiliats als sindicats. Només els tenen als col·lectius privilegiats, sense perill de perdre la feina. Per exemple, els sindicats defensen els funcionaris, que te'ls trobes a la cafeteria, anant al mercat a fer la compra, en horari laboral... Els sindicats es mobilitzen per uns col·lectius, i per uns altres no.

Què en pensa dels sindicats de l'ensenyament que han fet vaga?
No n'estic gaire informat, però, per instint, aplaudiria el conseller Maragall. Té raó quan diu que calen canvis.

Denuncien els sindicats les injustícies?
No: hi ha massa silencis. Per exemple, ¿has sentit mai un sindicalista de La Caixa demanar que els beneficis es destinin al que diuen els estatuts fundacionals? ¿Has sentit mai que protestin per les prejubilacions a la banca i les finances, que les paguem entre tots? Un altre silenci és davant dels abusos tarifaris de les companyies d'electricitat, d'aigua o de telèfon, que pugen massa. Els sindicats estan assistint impassibles a la destrucció del poder adquisitiu i del mínim benestar que s'havia assolit.