Un motor que va posar el fre a la UE

França és membre fundador de les Comunitats Europees. La declaració del 1950 que va fer el ministre francès d'Afers Estrangers Robert Schumann sobre la necessitat d'una estructura permanent associant els estats del continent s'identifica sovint com l'acta fundacional de la construcció europea. És un dels quatre grans països de la UE i des d'aquesta posició ha estat un dels motors dels canvis en cada una de les grans etapes –mercat comú, mercat únic, euro i preparació del Tractat de Lisboa–. Malgrat tot, no pot amagar que juntament amb Holanda va frenar la darrera reforma institucional amb el «no» massiu dels francesos al referèndum del 29 de maig del 2005 sobre el tractat amb el qual s'instituïa una constitució per a Europa. Aquest fet va provocar una greu crisi institucional en el si de la UE i de rebot va servir per aprofundir les divisions internes del Partit Socialista (PS) francès, que mentre la seva direcció feia campanya pel «sí» els crítics encapçalats per Laurent Fabius van apostar pel «no». Tot plegat va tenir després la seva repercussió en les presidencials, en les quals es va imposar el conservador Nicolas Sarkozy i els socialistes es van acabar d'enfonsar amb la derrota de Ségolène Royal. Va ser l'època dels disturbis més importants que ha viscut aquest país en els darrers anys, amb importats revoltes socials als barris perifèrics de les grans ciutats que es van saldar amb més de 310 edificis cremats o destruïts i prop de 10.000 vehicles calcinats.

França, una república parlamentària amb un president escollit per sufragi universal directe, compta amb Nicolas Sarkozy des del 2007, quan va succeir Jaques Chirac. Sarkozy ha intentat donar un altre impuls al seu govern i a la UE, amb actuacions impactants per intentar fer-se un lloc en l'escena mundial. Aquest 2009 ha decidit un acció històrica, com ha estat la de reintegrar França en totes les estructures de l'OTAN, i ha reconciliat les deteriorades relacions amb els EUA. La presidència francesa de la UE, durant el segon semestre del 2008, ha demostrat que el president del Consell Europeu pot ser molt més que un càrrec simbòlic. Sarkozy va aconseguir donar un impuls gairebé definitiu al Tractat de Lisboa.