La magnitud de la tragèdia

L’1 de novembre del 2006 hi va haver eleccions a Catalunya per obra i gràcia de la darrera ocurrència –era dimecres– de Maragall. Exactament tres anys després i, a un any com a molt d’unes eleccions, la rasa ja de per si immensa entre ciutadania i política –amb una insatisfacció del 85% segons el CEO– amenaça d’arribar a una amplada rècord amb casos com el del Palau de la Música, els informes inútils i cars del govern i l’operació Pretòria. Sobretot perquè la magnitud de la tragèdia pot ser molt més gran de la que es podia pensar inicialment.

Judicialment, perquè en la interlocutòria el jutge Baltasar Garzón deixa molt clar que segueix estirant el fil en un seguit d’actuacions urbanístiques a Santa Coloma de Gramenet, on la xarxa de Luigi, Barto, Macià, Prenafeta i companyia, tenia presumptament el seu centre d’operacions. I perquè el cas esquitxa ja el govern. Concretament, Garzón cita el gerent de l’Institut Català del Sòl, Emili Mas Margarit, en unes “converses” –se suposa que enregistrades– entre el 16 d’abril i el 29 d’abril d’aquest mateix any sobre “la possible emissió de factures per part de l’Ajuntament de Santa Coloma amb la finalitat de justificar l’ús d’uns fons europeus” amb factures falses.

Converses entre Luigi –l’home expulsat del PSC que seguia treballant per ajuntaments socialistes–, el regidor d’Urbanisme Manuel Dobarco i el mateix alcalde Bartomeu Muñoz. El govern no ha reaccionat amb tanta celeritat com el PSC perquè considera que a Mas no se l’acusa de res. Però ja ho investiga. Tot plegat, al marge que hi ha tres ajuntaments en què es van fer requalificacions per obtenir beneficis privats –i que l’última paraula la té sempre el govern de Catalunya–, que un alcalde del poder metropolità del PSC va cobrar 6.000 euros per mantenir una concessió municipal i que, mentre que els municipis es queixen de falta de finançament, la xarxa Pretòria els va robar 45 milions d’euros.

I encara un altre element per generar desconfiança. Els dos grans comissionistes eren peces clau de la CiU de Jordi Pujol. Pares de la pàtria que ja havien tingut trobades amb la justícia amb anterioritat i que, segons la interlocutòria, “despleguen en el grup una activitat esgotadora per aconseguir voluntats en l’àmbit polític i públic”. Comissions, a més, no precisament del 3%.

No és estrany, per tant, que davant de tot plegat comencin a sortir polítics de tota mena i condició a intentar fer veure que no tots són iguals. I que, sobretot, ho intentin els d’ERC i ICV, erigits ja en els guardians de les mans netes per veure quin rèdit electoral en poden treure. És a dir, que la culpa de la desafecció ja no és tant de Polònia –com deia un estudi del govern que en culpava la banalització que en fan els mitjans–, sinó de Pretòria, una de les tres capitals de Sud-àfrica, per cert. S’hi va esforçar en la Nit de l’Empresari de la Cecot Josep Huguet, dient que no es pot generalitzar atacant l’empresariat i la classe política perquè els qui “corrompen i es deixen corrompre” són “minories”.

A Terrassa el president de la Cecot, Antoni Abad, va parlar de “pandèmia de corrupció”. Joan Ridao va advertir que cal arribar al fons per evitar el caldo de cultiu del populisme. I Joan Herrera es va felicitar que a Catalunya no hi hagi “impunitat”. Mentre creix la tesi que l’oasi, el pujolisme entès com l’etapa història en què CiU i PSC van construir i repartir-se Catalunya, comença a ser anacrònica. Uff, va dir ell, deu pensar algú.