Barcelona-Tegucigalpa

"La meva tia diu que abans érem pobres i, ara, amb la crisi que assola el meu país, encara ho som més. La gent té por", avisa Dina Escalante, una hondurenya de somriure immens i ulls pintats de blau, a conjunt amb la bandera nacional nova de trinca que du com a capa. La Dina té 25 anys i en fa cinc que viu a Barcelona, on treballa en una gestoria i estudia per a hostessa. Ella és una dels 13.650 hondurenys empadronats a Catalunya. Una comunitat petita i poc organitzada, com la majoria de col·lectius que han vingut de l'Amèrica Central. Una prova d'això és que el cònsol d'Hondures, però també els de Nicaragua, el Salvador, Guatemala i Costa Rica, són honoraris. "No vénen de la carrera diplomàtica", raona Toni Traveria, director de Casa Amèrica Catalunya, que analitza que la seva presència reduïda té una causa clara: "L'Amèrica Central mira cap a Mèxic i els EUA". La proximitat i l'efecte crida en són dos elements determinants.

"Per què vaig venir a Barcelona en lloc dels EUA? Els sous són millors i aquí hi tinc el pare, la mare, el germà i, ara, un nadó. Ens organitzem com podem i enviem 350 euros mensuals a la meva tia", explica la Dina, que és de Zamorano, localitat on no han arribat les protestes de la capital, Tegucigalpa. Les protestes van començar el diumenge 28 de juny, quan l'exèrcit va destituir i expulsar del país, a punta de pistola, el president Manuel Zelaya, una actuació que des d'aquí es condemna sobretot per les formes. "Podien destituir-lo, però no calia fer-lo fora", diu.

El cop d'Estat ha fet que la comunitat internacional giri l'esquena a Hondures i l'aïllament té conseqüències. "Hi ha restriccions de combustible i, alguns dies, s'han tallat carreteres", indica Reyna Figueroa que, com la Dina, és de Zamorano, però va venir un anys després. Aquí hi té un fill de 17 anys, una filla de 18 i un nét. Per això fa mesos que la Reyna no pot enviar diners. "Faig feines de neteja i amb 900 euros al mes no arribo a fi de mes", admet amb la mirada baixa.

Creuar el Río Bravo
Fa quatre anys que no torna a casa i té un bitllet d'avió per fer-ho el 31 de juliol. "Espero que reobrin l'aeroport de Tegucigalpa, que aquests dies està tancat!", es plany la Reyna, que fins i tot es planteja canviar el vol i anar a veure una germana a Houston. "Ella va entrar als EUA gràcies a un coyote [un traficant de persones] a qui va pagar 5.000 dòlars, però jo no m'hi vaig atrevir, em feia por creuar el Río Bravo com a espalda mojada". El resultat? La Reyna viu a Badalona.

Amb la Dina, són de l'Asociación Cultural Social y Arte Culinario de Honduras y Amigos, presidida per Jorge Irías, que argumenta: "Per venir a Catalunya no ens cal jugar-nos la vida a la frontera com a mojados. A més, normalment, som gent amb prou recursos per comprar un bitllet d'avió. Podríem comparar-ho amb el marroquí que arriba amb pastera a Espanya i el que vola a Nova York".

En aquest perfil hi encaixa Aldo Salgado, el fill d'un periodista assassinat pels sicaris a Tegucigalpa. El crim va empènyer la seva mare a venir a Barcelona i, mesos més tard, a ell li concedien una beca per estudiar a Salamanca. Un any després, n'hi donaven una altra per fer informàtica a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Amb 21 anys, l'Aldo treballa a Barcelona Latina, una ràdio que li permet el contacte diari amb Hondures. "Zelaya ha fet polítiques com la d'incrementar un 64% el salari mínim, una mesura que va col·lapsar el sistema públic perquè, per exemple, els mestres cobren quatre salaris mínims".

Com els seus tres compatriotes, l'Aldo entén que Zelaya es va equivocar "forçant una consulta popular per canviar la Constitució i poder perpetuar-se en el càrrec". Per què? "Som una democràcia feble i ens cal temps per canviar les normes". De moment, el conflicte hondureny ja ha provocat que "els preus pugin un 15% i hi ha problemes d'abastament". Ni la solució política ni l'econòmica seran fàcils. Una primera via, apunta l'Aldo, és convocar "eleccions anticipades".