“No entenc la por de les institucions a les consultes”

Justo Molinero (Còrdova, 1949) va arribar a Catalunya amb 17 anys i després de fer de mecànic i taxista va fundar Radio Teletaxi, la primera pedra d’un grup de comunicació que avui també engloba canals de TV i una companyia discogràfica. Exponent del somni català i trencador d’estereotips, Molinero s’ha convertit en un líder social i les seves paraules tenen ressò més enllà de les ones. Ara es mulla per les consultes, amb radicalitat democràtica.

Quin retorn està rebent de la seva implicació en les consultes?
Podríem dir que hi ha tres classes de persones: les que tant els fa, d’altres que sí que s’hi aboquen i em diuen “Molt bé, Justo, endavant”, i uns altres que els fa una mena de por.

Per què por?
Por al que és desconegut. Hem viscut temps molt fotuts, però les noves generacions, com és que no s’hi impliquen?! Veig gent més gran, que ha patit durant molt temps no poder decidir res, i ara veuen que potser sí. Jo, particularment, no vaig poder decidir res. Al meu poble vam fugir de la fam per venir a Catalunya. El que no m’agradaria és que els meus fills haguessin de fer el mateix. Arriba el temps que ells puguin decidir. És això el que em mou, res més.

El tòpic diria que vostè no s’involucraria en les consultes. Per què ho fa?
Em vaig involucrar i molt en el tema de l’Estatut, perquè creia que era una eina que Catalunya necessitava, després van aparèixer les consultes i a Arenys de Munt va anar molt bé, després ja no tan bé i crec que al final no hi aniria ningú. Ara, a més, ens diran que no a l’Estatut... Crec que s’ha de fer un pas. Durant tant de temps hem estat fent el que els altres volien que ara tenim dret nosaltres a decidir. Ens toca. No només en aquesta consulta, sinó en qualsevol mena de consulta. Això no ens ho pot prendre ningú. La meva angoixa ve de com pot ser que les institucions no s’impliquin en un tema que la gent necessita. M’agradaria que fins i tot el Parlament fes un pas.

No deu entendre, doncs, que el PSC estigui contra les consultes.
És que no puc entendre aquesta por de les institucions. Fa la sensació que la gent del dret a decidir estiguin fent una cosa il·legal. Fins i tot alguns no tenen lloc on trobar-se. A tot el que es faci democràticament, les nostres institucions haurien d’obrir-hi la porta. Ho crec sincerament.

El tòpic també diria que vostè votaria no. És un tòpic també?
Això no l’hi demano a ningú. En aquestes consultes s’haurien de veure quines són les condicions. Els que vam venir de fora d’aquí, i a qui Catalunya ens ha donat la possibilitat de desenvolupar-nos com a persones, si un dia haguéssim de demostrar el que faríem per Catalunya, segurament ens enduríem una sorpresa i gran. Hi estem implicats. Aquesta és la meva terra. Aquí tinc els vius i els morts de la meva família, i no voldré res més per a aquesta terra que no sigui el millor per a tots. No poden decidir des de 600 quilòmetres el que he de fer jo, a on s’han de gastar els meus diners i si hem de ser solidaris.

Vostè té una biografia amb alguns paral·lelismes amb la de Montilla i...
Bé, el seu tarannà és molt diferent, però sí...

...i Montilla no entén les consultes.
M’agradaria que el president de la Generalitat, en aquest cas el senyor Montilla, pogués dir-hi la seva sense el pes de ser el president. Ell està en un partit que està supeditat a un altre partit. No sé si és lliure per dir-hi la seva. Seria el millor exemple.

Quina valoració fa del tripartit?
És complicat. La gent vota una cosa i acaba manant un altre. I el que li ha donat el vot pensa: això no té res a veure amb el que em van dir. La gent està decebuda; això és la desafecció. Durant molts anys es deia que no era bo que manés un sol partit, però amb tres no ha anat del tot bé. Necessitaria que manés algú amb una mica més de fortalesa, amb capacitat de clavar un cop de puny a la taula si és necessari, i a vegades ho és.

Si el TC tomba l’Estatut...
Només que el retalli estaria retallant la voluntat dels catalans, i això ja és suficient. Per aquí no hi podem passar. Dir no al que ha dit la majoria dels catalans no és possible, i si la Constitució ho referenda, el poble és sobirà. El TC hauria de donar suport al que ha dit el poble, i si no és així i això comporta reformar la Constitució, doncs fem-ho. Des que es va fer [1978] ha canviat tot tant... La Constitució s’haurà de canviar, o canviar per dir que el poble no és sobirà...

Quina ha de ser la resposta catalana?
Entre les forces polítiques, des del Parlament, unitària, perquè són els que representen la majoria de catalans. Tornar a demanar a la gent una nova opinió, no ho veig. El poble ja s’ha pronunciat i el que hem de fer és fer-ho respectar.

El seu nas què li diu en un referèndum per la independència?
Potser no sortiria majoritàriament el sí, però ens faria créixer a tots, ens faríem més grans i estaríem més preparats per d’aquí a quatre anys tornar-ho a intentar.

En arribar a Catalunya, vostè quant va trigar a aprendre el català?
Vaig tenir sort perquè vaig començar a treballar al taller del Pepito Domènech, al costat de la Ciutadella; eren molt catalans. Quan duia set o vuit mesos, ja m’hi defensava. Després em va costar més perquè vaig canviar de feina, però en aquell taller em vaig adonar de la importància de la llengua a Catalunya. M’agradaria parlar-lo millor, però tinc dos fills i a casa sempre es parla en català. Si els catalans m’ajudessin una mica, segurament ho faria millor. I com jo, molta gent. Ara és l’hora del català. Amb les riuades de nous immigrants, han de saber que són a un país que té una cultura i una llengua pròpies i que si l’aprenen tindran més oportunitats.

La identitat és important per vostè?
I tant. Vaig aprendre l’himne d’Andalusia a Catalunya. En arribar aquí, em vaig adonar de la importància de ser d’aquí o d’allà i l’orgull de ser d’una terra. Vaig aprendre a estimar-me la meva terra aquí. El sentit de pertinença a un lloc crec que enriqueix. És importantíssim.