Lituània i el gran mamut soviètic

La independència el 1991 de Lituània, el petit país bàltic, és una conseqüència directa de la caiguda del comunisme. La fi del règim soviètic va deixar l’URSS com una gran carcassa sense rumb, amb Moscou desorientat i convuls, i aquesta va ser la gran oportunitat lituana que va aprofitar Vytautas Landsbergis. El pare de la independència no ho hauria aconseguit si no hagués tret partit de la feblesa temporal del gran mamut rus. És una de les grans lliçons del procés independentista lituà.

Lituània va ser la primera república bàltica a separar-se de l’URSS, i va obrir la porta a la creació de nous Estats a Europa. El mapa estava congelat des de la fi de la segona Guerra Mundial, després que Islàndia es va declarar independent l’any 1944. Només havien aparegut dues petites excepcions als anys 60, les independències de Malta i Xipre. El cas lituà va provocar per això un emmirallament immediat a Catalunya, però es va confirmar que no hi hauria cap mena d’efecte dòmino al continent. Només seria a l’Europa de l’Est.
S’emmarcava el procés sobiranista lituà en l’ensorrament general del comunisme. A Catalunya l’únic canvi va ser que Rafael Ribó va transformar el PSUC en ICV. El president Jordi Pujol ho va descriure en aquell moment, i el pas del temps li ha donat la raó: “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és l’URSS”.

La història recent del petit país bàltic, però, és molt interessant. El primer moviment que va tirar endavant Landsbergis va ser el març del 1990 amb una declaració d’independència del Parlament, a la qual Mikhaïl Gorbatxov va respondre des de Moscou amb un boicot en el subministrament de petroli, carbó i alguns aliments. El gener del 1991 els tancs soviètics van assetjar el Parlament lituà i van causar 14 morts en una protesta contra el servei militar. Només un mes després es va convocar el referèndum d’independència. No tan sol no va tenir en absolut un caràcter vinculant, sinó que l’URSS hi era hostil. El resultat, però, va ser contundent a favor de la secessió. El 90,47% dels votants van estar a favor de la independència, davant un 6,56 % en contra i un 2,97% de vots nuls. Les minories russa i polonesa, contràries a la separació, es van abstenir.

El tour de force entre la formiga lituana (és un país que no arriba als 4 milions d’habitants) i el gegant rus es va resoldre gràcies als problemes interns soviètics. Van fer viable l’aspiració lituana.

El pas endavant de Ieltsin
El mes de juliol el president de Rússia, Borís Ieltsin, enfrontat al president soviètic, Gorbatxov, va optar per reconèixer la independència lituana per deixar descol·locat el seu rival polític. Un mes després es produïa un intent de cop d’Estat involucionista contra Gorbatxov i l’URSS caminava de manera accelerada cap a la seva fi. Les Repúbliques bàltiques en van ser les grans beneficiades.

La Comunitat Econòmica Europea, que després es transformaria en la UE, va ser la primera a reconèixer Lituània i les altres repúbliques bàltiques quan es va adonar que el procés era irreversible perquè l’URSS s’esmicolava. Gorbatxov va acceptar després també els nous Estats, i això va donar com a resultat immediat que també ho fessin els Estats Units i l’ONU. Els nord-americans havien anat amb molta cura de no causar més problemes afegits al president soviètic en el desmantellament del comunisme.

Gorbatxov va veure com Rússia anava perdent mes a mes el seu antic imperi i va quedar molt dèbil políticament. El 25 de desembre del mateix 1991, l’URSS es va dissoldre oficialment i ell va dimitir. Lituània va emprendre llavors el camí per incorporar-se a la Unió Europea.