La República deprimida

Les evocacions de la República ens han quedat vinculades a la tragèdia. Quan la rememorem, rememorem el seu desenllaç, pensem en un món en flames, en el drama i les crueltats de la guerra, en la repressió i les misèries de la postguerra o en les tristeses de l'exili. I no obstant això, el 14 d'abril va ser una jornada d'entusiasme desbordant. A Llagostera, el meu poble, ahir varen presentar Notícies i relats d'una dècada convulsa (1931-1939). Un llibre de l'historiador i antropòleg Josep Maymí a l'entorn de la República i la Guerra Civil que ha editat l'Arxiu Municipal llagosterenc, en el qual, a partir de les vivències de diversos testimonis, es descriu des d'una perspectiva local aquest període històric que en Maymí coneix tan bé.

A Llagostera, com a Girona, o com a Barcelona, i com pràcticament arreu, la proclamació de la República es va viure amb eufòria. Moltes escoles i fàbriques varen tancar, la gent va sortir als carrers i es va concentrar a les places, mentre els líders republicans buscaven balcons per anunciar la bona nova. La República havia d'iniciar una nova era; havia d'alliberar-nos definitivament del llast anacrònic de la monarquia, havia de posar fi a l'hegemonia dels cacics, al desproporcionat pes de l'exèrcit, a aquella Església de tendències omnímodes i també a les desigualtats polítiques i socials. I proporcionar una educació laica, oberta, igualitària i emancipadora, i permetre, finalment, la fraternitat entre els diversos pobles de la península.

Ja ho veuen, la República semblava contenir totes les respostes i per aquesta raó el 14 d'abril va ser un esclat d'alegria, d'enardiment, d'una esperança pura i embriagadora. El triomf d'una ambició llargament cobejada, d'un anhel vivíssim que des de feia molts anys es covava en amplis sectors d'aquella societat, com se'ns recordava, per cert, en l'exposició El somni republicà, que aquests dies s'ha pogut visitar a la Casa de Cultura de Girona, i en l'elogiadíssim llibre que l'acompanya.

Ja sabem que el desenllaç i la intensitat i profunditat de la derrota va ser proporcional a les il·lusions que havia despertat, i aquesta deu ser una de les lliçons històriques que expliquen l'arrelat escepticisme instal·lat a la nostra ànima col·lectiva. No és difícil entendre el to deprimit de les evocacions històriques del període republicà si considerem que, malgrat els anys que han transcorregut, ens queda encara molt per recuperar de la memòria i de la dignitat dels derrotats i les seves tragèdies, però a desgrat d'això, també hauríem de saber invocar l'excitació optimista del 14 d'abril i d'aquelles aspiracions de llibertat, igualtat, solidaritat i laïcitat. Dels anhels de justícia social i de transformació de la realitat quan la realitat és insatisfactòria.

La nostra societat, els temps i els homes han canviat profundament després del que hem vist i viscut, i les especulacions actuals sobre les construccions a la terra d'un futur paradisíac ja no poden ser les mateixes, però hi ha un aire, una música d'aquell dia d'abril, de les ambicions i conviccions profundes que l'impulsaven, que es troba a faltar. I que no únicament escasseja entre les formacions polítiques, sinó entre aquest intricadíssim magma de forjadors d'opinió que amb ridícules escopetes de balins o a còpia de canonades devastadores, dispara contínuament des dels mitjans de comunicació i que ens té a tots plegats sempre amb l'ai al cor.