“Només si em restitueixen hi haurà eleccions lliures”

Manuel Zelaya, president destituït d’Hondures, compleix avui quinze dies refugiat a l’ambaixada de Brasil a Tegucigalpa, l’única manera que ha trobat de quedar-se al país després de tornar-hi per sorpresa. L’AVUI l’entrevista per telèfon perquè els militars que assetgen la legació diplomàtica li han impedit l’accés al recinte. Zelaya parla tranquil –tot i que assegura que està reclòs en una habitació forrada de paper d’alumini perquè no li interceptin la trucada–, aposta pel diàleg i diu que té “fe” que la crisi al seu país es resoldrà aviat.

Vostè s’ha reunit amb un alt càrrec de l’OEA, amb diputats brasilers, amb l’Església i fins i tot amb mediadors dels govern de facto. Com es troba el procés de diàleg?
El diàleg no és sincer per part del govern de facto perquè em tenen assetjat militarment i només m’envien persones afins a ells. No puc parlar amb els meus partidaris, assessors ni rebre visites. I a més, han suspès les garanties constitucionals, han tancat els mitjans de comunicació crítics, reprimeixen la resistència... El poble té ganes de diàleg, però aquest règim repressor, tot el contrari.

Però demà arriben els ministres d’Exteriors de l’Organització d’Estats Americans (OEA) per forçar les negociacions. Què n’espera, de la visita?
Els ministres han de venir decidits a signar els Acords de San José [el fallit pla del president de Costa Rica que preveu restituir Zelaya en el càrrec de cap d’Estat, amnistia i eleccions]. Si no, patiran un grandíssim risc de burla i escarni. Si vénen per continuar discutint infinitament, tots els governs americans perdran credibilitat.

Els Acords de San José no preveuen la demanda principal del Front de Resistència –on s’agrupen la major part dels seus partidaris–, que és convocar una Assemblea Constituent. És una concessió per part seva?
Qui signarà el pla Arias (Acords de San José) sóc jo com a representant electe del poble hondureny. I aquí hi ha dos components. L’un, dir no als cops d’Estat, que no se substitueixi la voluntat popular per la d’una elit militar, econòmica i política. Aquest és el principal interès dels presidents de l’OEA. El segon, en canvi, són els processos i les reformes socials, que tenen a veure amb els terminis. M’he compromès a no prendre cap iniciativa en aquest sentit abans de les eleccions, però això no vol dir que els processos s’aturaran. Jo no vaig plantejar mai l’Assemblea Constituent per al meu govern, sinó per al proper. A més, la Constituent és exclusiva del poble hondureny, que pot determinar quan vol fer-la a través d’una consulta.

Els candidats presidencials dels partits tradicionals es van reunir amb el president ‘de facto’, Roberto Micheletti, i amb vostè, però no van demanar la seva restitució per celebrar les pròximes eleccions. Com ho veu?
Van permetre que em visitessin els quatre candidats que no han condemnat el cop, però als altres no els van deixar passar. Ara bé, jo sóc un demòcrata, he participat en dotze processos durant 30 anys. I l’opinió sobre els candidats l’ha de donar el poble a les urnes. Jo crec en les eleccions com a mecanismes per resoldre els grans conflictes d’una nació. La meva restitució [com a president d’Hondures] garanteix les eleccions del novembre i permet al poble trobar els camins pacífics i democràtics. Si no em restitueixen, la comunitat internacional i el poble no reconeixeran els comicis. Els que no creuen en les pròximes eleccions, en el sistema electoral i polític, són els que van perpetrar el cop d’Estat, els que han imposat repressió contra el poble, han clausurat mitjans de comunicació, han restringit les llibertats públiques... Són els mateixos que no volen un procés electoral net i transparent. Tots els països del món han dit que no reconeixeran les eleccions si no em restitueixen.

En cas de ser restituït, com podrà governar amb institucions controlades pels colpistes?
El principi de la democràcia és la divisió de poders. I durant els meus tres anys i mig de mandat, sempre vaig tenir en contra el Tribunal Suprem i el Congrés, que van estar conspirant fins que es van unir per fer el cop d’Estat. Així que [si recupero la presidència] jo no torno a cap paradís, però sí amb una lliçó apresa: en democràcia no valen els cops, sinó el debat públic i el diàleg pacífic.

Quin paper van jugar les forces armades en el cop?
Es van unir a l’elit econòmica d’una manera irregular en complir l’ordre del Suprem que anul·lava la meva decisió de destituir el general Romeo Vázquez. En violar aquesta decisió, el tribunal va cometre la primera inconstitucionalitat, que després va desembocar en el cop.

Hi ha ingerència d’altres països?
Hi ha gent de fora d’Hondures que dóna suport al cop. Però l’origen és l’ambició d’un grup econòmic que governa i que avui vol monopolitzar no només l’economia sinó els tres poders de l’Estat. Això és ambició pura i dura, i van aprofitar una circumstància per carregar les culpes a Hugo Chávez, al comunisme, per dir que la Constituent és un delicte... i tot un munt d’especulació per buscar una justificació al cop.

Com valora la suspensió de garanties constitucionals per part del règim?
És l’abús més greu del poder en la història d’Hondures. És inaudit, només es veia en temps de Calígula.

El Consell Llatinoamericà d’Esglésies assegurava divendres que el cas d’Hondures és una plataforma per frenar altres processos democràtics a Amèrica Llatina. Hi està d’acord?
El diàleg que [els governants imposats pels colpistes] propugnen públicament és fals i poc sincer : jo no tinc cap contacte amb el règim de facto i no puc rebre ningú de la societat. No hi ha contactes, només amb els organismes internacionals. I no puc parlar amb el poble, perquè a més de tancar els mitjans m’estan interceptant les trucades.

Avui acaba el termini donat pel govern de facto perquè l’ambaixada del Brasil defineixi en quin estatus l’acull a vostè...
El meu estatus és el de president electe pel poble. Més aviat caldria demanar al dictador [Micheletti] quin és el seu estatus, qui el va nomenar president. Tal com diu la Constitució, els presidents els tria el poble, i només en la seva absència absoluta hi ha d’haver una successió presidencial. Però estant el president aquí, amb una protecció del Brasil, com hi pot haver un altre president? El poble només em va triar a mi, i jo sóc aquí, amb un estatus de president reconegut pel Brasil, que m’està donant protecció perquè no perdi la vida davant les amenaces d’aquest règim.

Almenys 17 persones han mort violentament en els últims 100 dies per discrepar del govern de facto. ¿Val la pena tant de sacrifici?
El 90% de la batalla l’ha guanyat el poble hondureny, però no només, ja que sense el suport de la comunitat internacional no s’hauria avançat tant. Els drets humans només es poden defensar en democràcia on hi hagi transparència, participació ciutadana i on el poble sigui respectat com a sobirà. Amb això vull dir que la batalla d’Hondures pel respecte a la sobirania nacional va més enllà de les nostres fronteres. Si fracassem, el món haurà perdut i haurem retrocedit diverses dècades per permetre la tornada a la violència i a cops d’Estat per parar processos polítics. Però cap esforç ha estat en va. El poble s’ha tret la bena dels ulls i les elits econòmiques s’han tret les màscares. Això ens ermet entrar ara en un nou diàleg, i ens podem asseure tots en una taula per parlar de la realitat que abans es negava. Avui podem arribar a acords, però lamentem enormement que el sacrifici l’hagi de fer el poble.

Els Acords de San José preveuen l’amnistia per a totes les parts. Quedaran impunes els que vostès qualifiquen de “crims de la dictadura”?
Mai s’oblidaran. La història, el poble i la llei no els deixarà impunes. Mirin les dictadures de Xile i Argentina: encara que sigui 40 anys després s’estan jutjant els repressors!

Com veu el futur?
Tinc fe. Gràcies a la batalla del poble i la comunitat internacional, crec que abans de dues setmanes [la crisi] s’haurà solucionat. I serà en benefici del poble, que no pot continuar sota l’asfíxia econòmica i la ingovernabilitat que regna al país.