Blair perd suports per presidir la UE

El duel entre Tony Blair i Jean-Claude Juncker no és a l'ordre del dia, però avui els Vint-i-set no parlaran de res més, si més no als passadissos. Després de molts mesos de travesses i amb el sí txec al Tractat de Lisboa a tocar, ha arribat l'hora de la veritat i el primer ministre britànic, Gordon Brown, farà campanya a Brussel·les perquè el seu predecessor, soci de George W. Bush i José María Aznar a les Açores, estreni el càrrec de president de la UE. La decisió final no es prendrà encara, però aquesta nit mateix, quan comenci la cimera europea a Brussel·les, el tren de l'impulsor de la Tercera Via ja podria descarrilar.

A Blair li han sortit enemics arreu de la UE: els que li retreuen l'euroescepticisme britànic, els que no obliden l'Iraq i els que temen que els faci ombra. La revolta ha esclatat a Bèlgica, Holanda, Luxemburg i Àustria, però el front anti-Blair s'ha anat estenent ràpidament fins a deixar-lo amb Silvio Berlusconi gairebé com a únic aliat, un suport que amb la seva popularitat en hores baixes juga més aviat en contra. El primer ministre luxemburguès fins i tot s'ha ofert aquesta setmana per al càrrec: no pas perquè Juncker pensi que té gaires opcions de ser elegit, tot i que França i Alemanya el veuen amb bons ulls, sinó per barrar el pas a l'atlantista Blair. El premier holandès, el discret Jan Peter Balkenende, es perfila com a candidat de consens i ja té el suport del govern espanyol, que s'apunta a cavall guanyador i ha abandonat l'exlíder laborista britànic.

Oficialment, en aquesta cimera els caps d'Estat i de govern hauran d'aprovar les garanties perquè l'euròfob president txec, Václav Klaus, ratifiqui el Tractat de Lisboa, és a dir, doblegar-se i signar-li una exempció a la Carta de Drets Fonamentals que impedeixi que els alemanys expulsats de Txecoslovàquia el 1945 puguin reclamar compensacions a Praga.