"Crec en la pau sense amnèsia"

Amorosint la solemnitat acadèmica amb un càlid somriure, i pendent dels plecs del vestit jaqueta blau elèctric, l'expresidenta xilena Michelle Bachelet era investida ahir al migdia doctora honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) al flamant auditori del Campus de la Ciutadella. Una sala plena a vessar d'autoritats polítiques i docents, professors i estudiants, algun amb la samarreta del Barça l'endemà de la victòria.

El rigor del cerimonial no impedia les paraules de record per a l'exrectora M. Rosa Virós -que va morir dissabte passat i era autora de l'elogi de la doctoranda- ni que el parlament de Bachelet projectés la imatge d'una dona d'expressió clara, to precís i discurs compromès amb la defensa dels drets humans, la democràcia i la justícia, motius pels quals era distingida per la UPF. "No podria haver fet cap d'aquestes aportacions si, abans meu, no hi hagués hagut un poble valent, amant de la llibertat i de convicció democràtica", va afirmar. Un poble "que acaba de passar un moment dolorós, després del terratrèmol i el sisme marí que van assolar la nostra terra", afegia aquesta metge de conviccions socialistes, marcada, com tants xilens, per la "profunda ferida" del cop d'Estat de Pinochet del 1973.

El pare de Bachelet, el general Alberto Bachelet, membre del govern de Salvador Allende, va ser detingut i torturat abans de morir a la presó. El 1975 ella i la seva mare també eren detingudes per la tenebrosa DINA, interrogades i torturades. Expulsades de Xile, l'exili a Austràlia i Alemanya es va allargar fins al 1979, any del retorn al seu país. Una dècada després, Bachelet s'aboca a la política de partit i, quan Ricardo Lagos arriba a la presidència, la nomena ministra de Sanitat amb l'objectiu que acabi amb les llistes d'espera. Aconseguir fer la feina en només un 90% la va fer dimitir, però Lagos no li va acceptar la renúncia i li demanaria que fes una reforma estructural del sistema de salut.

El 2002 Bachelet es converteix en la primera dona de l'Amèrica Llatina que dirigeix un ministeri de Defensa, des d'on treballa de valent per tancar les ferides dins el complex estament militar. "Crec en la pau sense amnèsia i en la justícia sense venjança", recordava ahir aquesta política que l'11 de març del 2006 es convertiria en la primera presidenta de Xile i en la sisena cap d'Estat llatinoamericana. Bachelet va aplicar la paritat en l'executiu i en les intendències de govern. Una manera de fer nova al seu país d'acord amb la convicció de fons que marcarà les seves polítiques: "Assumir que la memòria no admet la impunitat ni el punt final". Ara, després de quatre dècades de servei públic i ja fora del Palau de la Moneda, Bachelet s'enorgulleix que a Xile hagin "estat capaços de conciliar veritat i justícia, futur i memòria, sanció i reparació; sense que res de tot això afecti la pau social".

Vocació popular, no populista
Les seves polítiques també estaven marcades per l'accent social. "Reduir la pobresa en vint anys [de govern centreesquerra] d'un 40% a un 13% és molt més que una xifra", assegura l'expresidenta mentre es toca el serrell rebel, i continua: "La pobresa i la desigualtat són ferides que cal solucionar als països llatinoamericans, però com a metge sé que la pressa no és sinònim de precipitació. Les polítiques han de plantejar-se i finançar-se bé", perquè aquest punt "marca la diferència entre un govern de vocació popular i un de populista". I alguna raó deu tenir, perquè Bachelet va abandonar la presidència xilena el 9 de març amb un 84% de suport ciutadà.

En l'acte d'ahir es van llegir poemes de Vicente Huidobro i Pablo Neruda i un guitarrista va interpretar Te recuerdo Amanda, de Víctor Jara, però Bachelet no es va oblidar de fer una picada d'ullet a les celebracions futbolístiques de diumenge. Pura humanitat.