"Cap polític actual podria liderar un procés d'independència"

Presenta la seva Crònica de la independència com a ficció versemblant. I realista? Fora de la ficció veu factible una declaració d'independència?
Depèn de la reacció política de la societat i dels partits davant d'uns fets que segurament es produiran: un mal finançament i la retallada de l'Estatut que farà el TC. Si hi ha reacció política, sí que seria possible, perquè l'independentisme ha pujat molt, i no només entre els joves, sinó en la classe mitjana, gent madura que diu "s'ha acabat el bròquil".

Per tant, l'independentisme és reactiu?
És una resposta política a la manca d'encaix de Catalunya en el projecte espanyol. A Catalunya el projecte nacional espanyol conviu amb el català, i els dos projectes són antagònics. En algun moment, que espero que sigui aviat, la gent haurà de triar entre apuntar-se al projecte nacional català o al projecte nacional espanyol, que és un projecte de regionalització de Catalunya. És una erosió constant perquè la normalitat sigui espanyola. Intenten que hi hagi una normalitat espanyola i per sota una mena de diferències regionales més aviat folklòriques i que no facin mal. I el PP i el PSOE estan aconseguint normalitzar el mapa polític espanyol, ocupant fins i tot els governs de llocs on la majoria social és nacionalista, com Euskadi i Catalunya. Des del punt de vista democràtic, això és d'una violència extraordinària, perquè volen governar en contra del que la gent ha votat.

Apunta el mal finançament com a detonant d'una eventual declaració d'independència. Què faria l'empresariat?
Ara mateix l'Estat espanyol té un problema perquè el mercat espanyol perd pes a mesura que l'economia es globalitza. Al segle XIX i el segle XX era bàsic, però ara ja no ho és i a més és agressiu, perquè cada dos per tres et fan boicots. Si tens això com a mercat, te'n vas a vendre a Itàlia. I hi ha una nova generació d'empresaris o de directius econòmics que ja passen del mercat espanyol.

Però majoritàriament...
Majoritàriament suposo que els empresaris no són sobiranistes, però la realitat és molt dura i els petits empresaris catalans ara veuen que han d'anar a Madrid a dir a Zapatero que existeixen, perquè Zapatero el que està intentant salvar són els grans bancs i Sacyr Vallehermoso! La realitat econòmica catalana i l'espanyola no tenen res a veure, són antagòniques. I arribarà un moment en què, per pura supervivència, fins l'últim empresari dirà "marxem!".

En la seva ficció, Zapatero fa la connexió del TGV amb França pel País Basc i no per Catalunya. No s'han acabat els incompliments de Zapatero?
Ni de lluny! La construcció de l'Estat, que es fa des de fa 30 anys i nosaltres no ens n'adonàvem, està ara en un procés molt accelerat. El TVG, precisament, continua tenint un esquema radial. I també cal passar per Barajas per fer les connexions aèries amb el Prat. Catalunya, que necessita connexions intercontinentals, hi perd molt. Ara bé: explica això a Magdalena Álvarez! A Madrid no es pot explicar res perquè l'anticatalanisme actua com a vacuna per evitar qualsevol decisió que pugui afavorir-nos. Cosa que no passa amb Andalusia.

La Catalunya que intenta fer-se entendre està esgotada?
El catalanisme fa cent anys que ho intenta. Ara potser és el moment de dedicar uns anys a intentar una altra història. I hi ha molta gent del carrer que ho ha entès.

El seu relat dóna protagonisme en el procés fictici d'independència a alguns líders, més que als partits. Els partits han quedat fora de joc?
Jo prefereixo que hi hagi partits que no que no n'hi hagi. Quan no n'hi ha, malament. El que critico és que ara mateix la política catalana no toca la realitat. És una bombolla en la qual els uns es parlen amb els altres però no parlen mai a la gent, i la gent se sent òrfena de representació. Per això no els dono protagonisme. Els que tenen protagonisme són outsiders. Castells i Roca i Junyent.

Amb Miquel Roca recorre a un líder del passat...
L'he triat perquè volia un outsider amb prestigi, i el prestigi de Roca és més alt ara, que és fora de la política, que quan en feia. No és probable que arribi a fer el paper que li atorgo, ja ho sé, però no volia assenyalar cap líder probable per al futur proper per no cremar-lo.

Però té clar que hauria de ser un líder nou....
Dels polítics que hi ha ara en actiu, cap podria liderar un procés d'independència, perquè tots estan jugant amb unes ambigüitats que freguen la mentida, i un cop has perdut credibilitat ja no la recuperes. Tota la classe política actual pot fer de comparsa però no pot exercir cap lideratge.

Tot el llibre desprèn una aroma maragallista.
Sóc molt maragallista, ho reconec. I com que és un polític retirat, que també ha estat insòlit perquè no era obedient i trencava les normes per fer propostes reals, encara que després s'acabaven com el rosari de l'aurora, he volgut fer-li un homenatge.

En canvi Pujol hi surt molt poc...
Pujol és una persona que respecto molt, i m'agrada més com a expresident que com a president. Ara és molt més sincer. I per això plantejo en el llibre que tot i que ell mai s'ha mostrat independentista, ningú creu que votaria no en un referèndum d'autodeterminació. Això defineix molt bé el pujolisme: volem més però no ens atrevim. I el mateix val per al 80% de CDC.

I per a la societat? Hi ha moltes veus que mantenen que la gent no vol cap referèndum d'autodeterminació.
Perquè ens imposen un sostre baix que se suposa que és la realitat i que ningú no ha comprovat. Per què Espanya té tanta por i no deixa que ens comptem, els independentistes, amb un referèndum? De tota manera, només sortiria bé amb un cop d'efecte inicial, la declaració d'independència al Parlament. Al marge que evidentment el govern espanyol no autoritzaria el referèndum, si es plantegés en fred molta gent es regiria per la por social.

Vostè parteix del supòsit d'un govern de concentració catalanista que faria aquesta declaració, però el catalanisme té una llarga trajectòria de divisió. És reversible aquesta tendència?
Sí, perquè la pressió social tendeix cap a aquesta fórmula. El tripartit s'havia de provar. S'havien de provar els 30 d'Espanya plural, s'havia de fer el canvi a la Generalitat perquè això aireja el sistema, i s'havia de fer l'intent del president andalús, molt del PSOE, amb un govern del PSOE a Espanya. Ara, un cop ho has provat tot i no funciona, provem una altra cosa. I això també val per al sistema d'aliances dels partits.

Arribada una declaració d'independència del Parlament, és creïble que la Unió Europea hi doni suport? La UE no deixa de ser una unió d'Estats...
Vaig visitar a l'octubre les institucions europees amb un grup de periodistes i vam entrevistar-nos amb comissaris i subsecretaris. Vaig preguntar què faria la UE davant la independència d'Escòcia, i la resposta va ser la de Hillary Clinton: que no farien res si el procés fos democràtic i pacífic. A un Estat no hi ha res que li agradi més que veure que l'Estat del costat es fum una castanya. I els rivals d'Espanya són França i Itàlia, els dos països als quals Zapatero ha fet la fatxenderia de dir que havia superat el PIB d'Itàlia i que s'acostava al de França. Si a una Espanya afeblida per la crisi se li obre un procés independentista i la Catalunya Nord es queda a França, i tant que reconeixerien el nou Estat! Els Estats no ajuden els Estats, ajuden els amics, i la diplomàcia espanyola no és cap meravella.

Però la resposta de Clinton implica que tampoc impedirien una resposta violenta d'Espanya...
És impossible que Madrid enviï els tancs a Barcelona. Hi hauria gent al carrer. Un Tiananmen amb els tancs a la plaça Catalunya trepitjant la gent? La UE no s'ho pot permetre. Dirien que cal escoltar els catalans en un referèndum.

En la seva crònica imaginària, diu que Espanya no s'ho veuria a venir perquè no creu que els catalans siguin capaços de declarar la independència. I els catalans, se'n veuen capaços?
Aquesta és la qüestió. Actualment, no. Pensem que no en serem capaços. El que diu la gent és "ai, a mi ja m'agradaria, però com?". Però si la dinàmica sortís del Parlament, la gent ja s'ho trobaria fet i s'hi apuntaria. El problema és si has de convèncer la gent fent mítings i amb això del catalanisme social i aquestes ximpleries. Convencent-los un per un, podrien passar 50 anys i no s'hi seria a temps, perquè l'espanyolització avança molt. El que necessites és un cop d'efecte, que mobilitzaria una sensació que ja existeix a la societat i que només cal moure.

Planteja la independència de Catalunya amb una annexió posterior i voluntària de les Illes, però amb el País Valencià fora i més anticatalanista que mai. No és creïble el projecte dels Països Catalans?
A mi m'agradaria, però la realitat política valenciana és molt dura. A València la burgesia és espanyolista i hi ha molta complicitat social amb el projecte del PP. La reacció de tot aquest entorn seria furibunda.

Per tant, qualsevol projecte independentista ha de renunciar als Països Catalans?
Almenys al principi, sí. El motor ha de ser Catalunya i després intentar que s'hi sumin els altres, ni que sigui com a confederació cultural...