Sis ministres juren el càrrec...

Elena Salgado
Vicepresidenta segona i Economia
Al ritme de la primera ministra d’Economia
Aficionat a envernissar els seus cops d’efecte de tonalitats històriques, a les fites de fer el primer govern paritari i de nomenar la ministra més jove de la democràcia José Luis Rodríguez Zapatero hi suma ara la decisió de deixar els comptes públics per primer cop en mans d’una ministra. Amortitzat Pedro Solbe s, Zapatero confia en l’eficient i discreta Elena Salgado (Ourense, 1949) per imprimir el nou “ritme” que ell vol contra una crisi més severa del que es preveia en la qual l’exvicepresident ja no veia més marge fiscal per actuar. Prové del ministeri d’Administracions Públiques, però ja sap què és bregar amb la crisi. Abans del seu nomenament, Zapatero ja li va confiar la gestió de l’eina que havia de frenar l’hemorràgia de llocs de treball: el fons local de 8.000 milions perquè els ajuntaments executin obres immediatament. En tres mesos, però, el seu balanç és tímid i dels 200.000 llocs de treball previstos només n’ha creat 62.900, 8.850 dels quals a Catalunya. De Solbes, però, n’hereta ara una pesadíssima cartera que inclou des de dossiers del G-20 fins al finançament autonòmic, passant per un diàleg social inert entre la patronal i els sindicats i un mapa financer en què el Banc d’Espanya ha intervingut la primera entitat: Caja Castilla-La Mancha. De tots els feixucs dossiers que l’acompanyaran, l’únic que coneix detalladament és el del finançament, perquè com a ministra d’Administracions Públiques era vicepresidenta del Consell de Política Fiscal i Financera, que aplega totes les comunitats. Davant el repte de passar a net els deures que Solbes tenia esbossats o pendents, Salgado exhibeix al currículum la direcció general de costos del personal i pensions públiques del ministeri d’Economia (1985-91) i l’experiència en empreses privades de telecomunicacions però també el coratge que va lluir com a ministra de Sanitat i Consum (2004-2007) en la croada contra el tabac.

Manuel Chaves
Vicepresident tercer i Coop. Territorial
L’andalús que mou els fils del PSOE
Manuel Chaves (Ceuta, 1945) és el petricó de les essències del PSOE. La nova fornada de dirigents que van pujar al poder amb José Luis Rodríguez Zapatero no prenen cap gran decisió si Chaves hi mou fils en contra. Quan Felipe González es va enretirar i va passar a la categoria de gerro xinès, tal com ell mateix es descriu, es va encetar el gran moment de Chaves. Té les regnes de la principal pota històrica del PSOE –l’andalusa–, sense la qual aquest partit entraria en decadència a Espanya. L’altre puntal del PSOE ha estat sempre el socialisme basc, des de l’època d’Indalecio Prieto. De la combinació de les dues visions en surt l’ànima jacobina del socialisme espanyol. S’apassiona per construir una Espanya homogènia alhora que moderna.

Chaves és la quinta essència d’aquesta manera d’entendre l’Estat, allunyada de l’Espanya plural amb la qual Zapatero un dia va flirtejar. El nou vicepresident ha canviat el nom d’Administracions Públiques pel de Cooperació Territorial, com si fos ministre de la centralista França. Vaig entrevistar fa anys Chaves al magnífic Palau de San Telmo de Sevilla, la seu de la poderosa Junta d’Andalusia. No es va mostrar gens interessat per la qüestió catalana, sinó per les demandes andaluses sobre finançament i per la cohesió funcional de l’Estat. Però no feia titulars amb l’histrionisme d’Alfonso Guerra, ni amb la provocació de l’extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra, sinó amb una paraula tan eixuta com educada. 

Chaves, que és doctor en dret, va conèixer Felipe González als anys 60, i entre el 1986 i el 1990 va ser el seu ministre de Treball i Seguretat Social. No hi pintava gaire aleshores. Quan va començar a guanyar pes polític va ser en arribar aquell any a la presidència d’Andalusia. El 2000 va passar a presidir el PSOE. 

Zapatero li consultava què havia de fer amb el finançament. I ara hi posarà el llistó polític des de la vicepresidència.

Ángel Gabilondo
Educació
El fins ara president de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE) i rector de la Universitat Autònoma de Madrid, Ángel Gabilondo (Sant Sebastià, 1949) assumeix la cartera amb els reptes de reduir l’abandonament escolar prematur –un 30% per sobre de la mitjana europea–, desenvolupar la LOE, promoure la formació professional i concloure les avaluacions de diagnòstic del sistema educatiu, que van començar aquesta primavera. La seva compatriota Cristina Garmendia, titular de Ciència i Innovació, li cedeix l’àrea d’universitats, on haurà de culminar el procés d’adaptació al polèmic pla de Bolonya.

Ángeles González- Sinde
Cultura
El nomenament de la fins ara presidenta de l’Acadèmia Espanyola de Cinema (Madrid, 1965) va ser ahir el més polèmic més enllà de la política. És una reconeguda lluitadora contra les descàrregues il·legals d’internet i s’ha mostrat del tot partidària del cànon digital. Guionista de televisió i directora de films com Una palabra tuya (2008) , guanyadora de dos premis Goya, està allunyada de la idea plurinacional de l’Estat. El juliol de l’any passat, la nova ministra va fer unes polèmiques declaracions en un diari quan se li va preguntar si el castellà està marginat en algunes autonomies. “Em temo que sí, encara que pugui sonar políticament incorrecte. Hi ha autonomies on els nens saben desenvolupar-se només en la seva llengua materna”, assegurava.

Trinidad Jiménez
Sanitat i Polítiques Socials
Trinidad Jiménez (Màlaga, 1962), responsable de relacions internacionals del PSOE, és des de l’època de Felipe González una de les dones amb pes polític entre els socialistes. No té experiència en Sanitat, però sí en polítiques socials vinculades a la cooperació internacional. Ha desenvolupat tota mena de càrrecs en l’àrea internacional del PSOE, i va assessorar en aquesta matèria González quan era president. Una de les màximes impulsores de Zapatero com a líder del PSOE, va ser candidata socialista a l’Ajuntament de Madrid l’any 2003, i va ser derrotada pel popular Alberto Ruiz-Gallardón. Tres anys després Zapatero la va designar secretària d’Estat per a Iberoamèrica.

José Blanco
Foment
El Pepiño de totes les travesses
Els seus detractors l’anomenen amb el diminutiu de Pepiño, per intentar enfasitzar l’escàs pes polític que se li ha volgut atribuir des que el 2000 va irrompre com a número dos del PSOE de la mà del nou secretari general, José Luis Rodríguez Zapatero. Des de llavors José Blanco López (Lugo, 1962) ha anat guanyat força dins la direcció, gràcies a la destresa amb què ha reorganitzat les federacions ajundant a escombrar els seus barons, a més de per la recuperació del PSOE a les eleccions autonòmiques i municipals del 2003 i a les generals del 2004 i del 2008. Va ser arran d’aquesta última cita a les urnes que es va començar a especular que Blanco entraria al govern. La creació de la vicesecretaria general del PSOE al congrés del 2008 ja donava idea que Blanco tenia altres aspiracions fora del partit. I de fet, ell mateix no amagava que ambicionava ser ministre, i fins i tot puntualitzava que ho seria de Foment. Aquest cop, a diferència de les enquestes victorioses que assegurava tenir per a les eleccions gallegues, no s’ha equivocat. A les reunions del carrer Ferraz, Blanco mai no ha deixat d’asseure’s al costat de Zapatero i Chaves, els tres tenors del socialisme, i ara ho farà també a la Moncloa.