"CiU i CDC necessiten un sacseig, com també el país"

En la primera entrevista a un diari després de ser nomenat portaveu de CiU al Parlament, Oriol Pujol explica com veu el seu futur polític i quina serà la seva línia d’oposició. Demana fets al president José Montilla per confirmar si és cert que ha encetat una relació reivindicativa amb el govern del PSOE, i preveu un sacseig de CiU i el país.

Quan li van proposar ser portaveu de CiU al Parlament?
M’ho va proposar Artur Mas arran de la decisió que va prendre a CDC amb el nomenament de Felip Puig com a número dos del partit, i que va afectar el grup parlamentari. El dia abans que Artur Mas l’anunciés al consell nacional, m’ho va plantejar: “Si això passés estaries disposat a assumir el càrrec? Puc comptar amb tu?”. Em va temptejar aquell divendres, però sense confirmar-me res. L’endemà el consell nacional de CDC va adoptar la decisió sobre Felip Puig. I en el termini que Mas tenia preestablert, i conjuntament amb Unió Democràtica, ell i Duran van acabar de decidir dues setmanes més tard el meu nomenament.

Però alguns dirigents de CDC, com Carles Campuzano i Lluís Recoder, preferien Josep Rull com a portaveu en comptes de vostè. El veien més aviat a la llista de les generals...
Tenim molta gent capacitada per fer de portaveu i també per anar a la llista a Madrid. No només hi ha Oriol Pujol. A CDC i a CiU tenim un gruix de gent a punt per assumir reptes. I sí, van aparèixer un parell de noms amb capacitat de ser portaveus al Parlament. Segurament encara en trobaríem més. A CDC i també a CiU hi ha una fornada nova de gent preparada que difícilment es troba en altres formacions polítiques.

N’hi ha que diuen que vostè serà el relleu d’Artur Mas en el futur. El càrrec de portaveu parlamentari és un trampolí per a aquest objectiu?
El meu destí polític i el de la meva fornada estan íntimament lligats al de l’Artur Mas. Les interpretacions que fan córrer aquest rum-rum són interessades o mal interessades. Jo em defineixo com un peó d’Artur Mas. Sóc un peó seu i de retruc de Convergència i de CiU. A més, no ens enganyem, el càrrec de portaveu és de molta responsabilitat i de risc, perquè no és un càrrec simpàtic. I jo l’assumeixo amb la voluntat de contribuir a un projecte col·lectiu. No treballo en un projecte personal, sinó col·lectiu. Aquest l’encapçala l’Artur Mas i estic segur que ens en sortirem.

Fins ara vostès mai han forçat la creació de cap comissió d’investigació parlamentària, ni tan sols amb tot el que està passant a les infraestructures. Amb vostè canviarà l’estil d’oposició?
Que jo ocupi el càrrec de portaveu no és perquè s’hagi qüestionat com Felip Puig i CiU han portat fins ara l’acció parlamentària. L’encadenament de decisions que m’han portat a ser portaveu no és un afer individual. Potser hi ha coses a millorar o aspectes a corregir, però en cap cas cap qüestionament de fons.

Però enduriran l’oposició?
Miri, jo crec que CiU fa molt bé la feina al Parlament. Una altra cosa és que aparegui amb més o menys nitidesa a través dels canals de comunicació. Però estic satisfet de la feina que fem.

A la política catalana regna una sensació de desconcert, de pessimisme. L’últim a afegir-s’hi ha estat el president José Montilla. Faci-me’n la seva anàlisi. Què falla?
Em sorprèn la incapacitat de diagnosticar que té molta gent que es dedica a la política, especialment en el govern tripartit. I si no fem un diagnòstic encertat de la situació, és molt difícil corregir el tret i posar sobre la taula les solucions adients. Miri, jo crec que el país ha perdut autoestima, reconeixement, potència interior, capacitat d’il·lusionar-se. I no és només pel caos de Rodalies, sinó també pel de l’aeroport, o per l’apagada de l’estiu passat a Barcelona. Hi ha coses que no s’estan fent bé, fins i tot admeto que podem tenir-hi alguna responsabilitat, i és necessari diagnosticar-ho per encarrilar solucions.

Però, a veure: per què ho diu?
Molt clar. No pot ser que no abordem el problema de la immigració. No pot ser que parlem eternament que tard o d’hora hi haurà un pacte nacional sobre aquesta qüestió, i que no l’engeguem perquè el govern és poruc i no vol posar-lo sobre la taula. No pot ser tampoc que es parli i parli de pacte nacional d’infraestructures i que no s’acabi de posar fil a l’agulla. Ens perdem en gesticulacions, en suposades mans esteses i bones voluntats, però a la pràctica res no pren cos. Si vostè suma la davallada de valors, l’excés d’individualisme, i el menor compromís de país, amb la mala gestió de la política del dia a dia, el resultat és el desconcert. Ara bé, el país hi és, no ho dubti. I jo hi tinc total confiança.

Si la situació és aquesta, per què no ho capitalitza CiU a l’oposició?
CiU ha quedat empantanegada en part per l’escenari general. Pensi en un partit de futbol. Jo crec que CiU és l’equip bo, que té un model. Però quan un equip bo juga contra un equip dolent normalment el partit és tediós. Dos equips molt descompensats acaben jugant un mal partit i la gent abandona la graderia. L’escenari global acaba repercutint en tothom, per a mal.

Per què?
Doncs perquè el joc polític a Catalunya és lleig, no agrada. El partit que s’hi està jugant és molt dolent. Però, per molt que això ens molesti, nosaltres no podem defugir el terreny de joc que ens toca. I el que hem de fer és anar-ho corregint, per atraure altre cop el públic a la graderia.

Vostès intenten fer això a través de la refundació del catalanisme. Però Artur Mas i Josep Antoni Duran no tenen una visió exactament igual...
El país necessita un sacseig perquè ens l’estan adormint, i debatre-ho és positiu. En Duran i Unió tenen matisos en relació amb el que fa CDC. Però l’important és que CiU ha sabut diagnosticar que el país demana aquesta sotregada; també nosaltres. Perquè CiU i CDC també necessiten un sacseig. Hem de fer un diagnòstic precís sobre la política, l’estructura econòmica, l’estructura associativa i la cultura. També sobre els valors i actituds, i sobre quin compromís té la gent. Quan fem el plantejament de casa gran del catalanisme, i aquí no hi ha cap desavinença a CiU, parlem de país, no només de política. No volem guanyar quatre vots. Volem reaccionar al fet que qui en teoria governa el país, clarament l’està adormint.

Però aquesta setmana Montilla ha anat a Madrid i ha advertit que l’allunyament de Catalunya respecte d’Espanya podria ser irreversible.
Home, el president Montilla és qui ens deia fa quatre anys que si guanyava Zapatero guanyava Catalunya. I aquest estiu encara proclamava allò de “José Luis, no nos falles”. Per moltes proclames que ara faci, el president i el PSC s’han de mirar al mirall: el principal culpable de la desafecció i de l’allunyament dels catalans és el partit socialista. Hi ha altres culpables, com el PP, però el principal és Montilla.

Per què ho diu?
Perquè és ineficaç en la gestió del dia a dia, i té un projecte de país supeditat a interessos externs. La configuració del govern català, que és legítima, se sustenta sobre una suma de gent que per si mateixa no van tenir el reconeixement ampli dels catalans. No hi ha una empenta, no hi ha un compromís de país al darrere. Els ciutadans no van dir que volien en Montilla president de la Generalitat. Va perdre pes electoral respecte del que tenia Pasqual Maragall. Per tant, a Catalunya vivim en un dèbil castell de cartes. Això sí, al vèrtex sempre hi ha el partit socialista, ja sigui a les institucions catalanes o a les espanyoles.

Però Montilla ara ha fet enfadar el govern Zapatero...
Vostè creu? Ha fet una gesticulació que s’ha acabat l’endemà. Aquesta gesticulació és inadmissible perquè el president i màxim responsable del PSC no pot simular que no té res a veure amb tot el que està passant al país. Escolti, aquest és el president que va prometre gestionar, i que parlava d’un perfil polític de menys ambició nacional i de menys embolicar-se en la bandera. Deia que gestionaria el dia a dia, que es dedicaria a allò que interessa la gent. Doncs no fa ni això. Actua amb disciplina, no envers
Catalunya, sinó envers el PSOE.

Però no podria ser un punt d’inflexió?
Si el que va dir el senyor Montilla fos un punt d’inflexió, ho celebraríem. Però de moment amb la queixa d’aquesta setmana i la posterior rectificació posa en evidència el seu fracàs com a president i el fracàs del PSOE en relació amb Catalunya. Perquè fracassa la seva gestió, i el govern central ens margina.

Però què hauria de fer, doncs, el president davant el que passa?
És molt clar. Hauria d’actuar de manera inequívoca en defensa dels interessos de Catalunya, no pas els del seu partit. I té una oportunitat per fer-ho, que no pot desaprofitar, en el ple del Parlament del dia 14. Si el que va dir el president a Madrid no és una gesticulació, quan tots els altres partits demanen la dimissió de la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, per higiene democràtica i per trobar solucions, el senyor Montilla ha de passar als fets. Ha de votar amb tots a favor de la dimissió de la ministra que ha originat el merder que tenim. Que passi de les paraules de l’altre dia a Madrid als fets.

Vostè creu que va ser un error no haver fet un pacte CiU-PSC, tal com diu Duran?
Nosaltres no rebutgem d’entrada ningú. N’hem donat mostres de sobres, perquè hem pactat amb gent molt diversa. Ara bé, l’escenari d’una entesa amb el PP és absolutament inviable. No ens beurem l’enteniment. Si som la força que prioritàriament defensa els interessos de Catalunya, xoquem de soca-rel amb un PP que s’ha tornat un partit profundament anticatalà. A partir d’aquí totes les altres opcions són possibles. Però nosaltres ara som l’adversari a abatre per part d’ERC i del PSC. I passar de ser adversari a ser aliat depèn estrictament de la conjuntura política, del nombre de diputats. Per això treballem per muscular-nos, per tenir capacitat de pressió sobre el govern espanyol i per intentar alterar el tripartit, que considerem que és una fórmula dolenta perquè no defensa els interessos de Catalunya.

Dues plataformes de CDC critiquen Duran per haver proposat la sociovergència i haver descartat l’independentisme, tot i respectar-lo...
CiU aixopluga un ampli ventall de sensibilitats. Però totes coincideixen en un punt: amb perfils ideològics diferents, i amb ambicions de país diferents, ens trobem avançant en la mateixa direcció d’incrementar l’autogovern, els pilars de país, i fer de Catalunya un referent. Els pilars del país no es construeixen amb proclames independentistes, sinó guanyant el plebiscit de cada dia. I des de fa quatre anys, els nacionalistes i la gent que ens estimem Catalunya veiem com el país està perdent el referèndum de cada dia. La situació de Catalunya avui és pitjor que quatre anys enrere. Ho reconeix el mateix president Montilla.

Vostè és independentista. CiU ho és?
No. CiU no serà mai esclava d’una sola etiqueta. La que sigui, tampoc la independentista. No ens trobaran usant aquesta etiqueta com si fos una bandera. Un país no es construeix d’aquesta manera. Un país es fa pensant-hi i treballant-hi sempre, però parlant-ne poc. No caurem en l’error d’abandonar la centralitat.