Política

Joan Ridao: “Zapatero és un mentider compulsiu, però molt simpàtic”

Practica una correcció extrema i té el rigor i la meticulositat dels professors d’abans. Presumit i pulcre. Per molt que dissimuli, el tripartit 3 està fet si el 2010 tornen a sumar.

Sociata.
Català d’esquerres independentista.

Convergent.
Sóc d’ERC però m’agrada la conciliació i el diàleg.

Comunista.
Socialdemòcrata.

Professional sense ideologia.
A tots els partits hi ha el visionari, el que ha de fer el paper de dir sempre que no i el que destaca per fer la feina. Qui creus que sóc dels tres?

Peix al cove.
Després dels grans discursos ve la política en majúscules. Negociar. No és incompatible ser independentista amb fer política a Espanya.

Pujol tenia raó.
D’una banda era pragmàtic i possibilista, i de l’altra escalfava la parròquia amb moments de tensió identitària.
Va ser una fórmula exitosa com la Coca-Cola.

Tant que li diguéreu!
Però al final et fas una pregunta: què vols, que l’aeroport sigui espanyol o nostre? I aleshores has d’anar a defensar-ho.

Tard o d’hora tots els polítics catalans tenen l’obsessió de pactar amb Espanya.
A diferència del 2004, ja no volem ser la llebre de l’esquerra espanyola. Vam arribar a creure’ns que podíem arrossegar Zapatero cap a posicions federals.

I Zapatero els va enganyar.
Zapatero és un mentider compulsiu. No conec ningú que no s’hagi sentit traït per ell.

I el talante?
Zapatero és educat i molt simpàtic, i després del que vam haver d’aguantar durant l’era Aznar, un acaba agraint que com a mínim li menteixin amablement, guardant les formes i sense insultar.

Vostè continua obert a pactes.
Ara duc una rajola valenciana penjada al pit que diu: “ERC no fia. Cobrem per endavant”.

Vostè s’espera que Puigcercós caigui per ser el líder.
Em sento coresponsable amb ell del present i del futur d’Esquerra. I les meves aspiracions polítiques estan satisfetes.

Vostè va ser el més votat al darrer congrés.
Ni m’ho he platejat. Ara només em preocupa ser secretari general del meu partit i preparar les eleccions nacionals del 2010.

Des d’Hortalà que a ERC es maten entre vostès.
Des de molt abans de l’Hortalà! Això, a Esquerra, ens passa des dels sarcasmes del Be Negre amb Macià. Sempre hem estat un partit d’al·luvió, on hi ha vingut a parar gent de tendències molt diverses, i esclar, això ha generat tensions.

Puigcercós ha fet amb Carod el que Carod féu amb Colom.
Carod és el Cruyff d’Esquerra. Ell ens va donar moral de victòria i uns resultats electorals excepcionals. La seva inspiració continuarà guiant-nos després de la renovació.

Carod hauria de plegar ja.
És el referent institucional d’ERC i ha de continuar.

Però si l’han desautoritzat!
Això s’ho haurien d’haver pensat els que van fer la filtració interessada del seu relleu. És evident que a Carod, els seus, no li han fet cap bé.

L’assemblearisme és can pixa.
Una cosa és ser anarcosilvestre, que nosaltres no ho som, i l’altra és que la gent pugui participar. Estic orgullós de pertànyer a un partit en què la gent té vot i pot parlar.

Una olla de grills total.
Esquerra és assembleària als congressos però ordinàriament té una cúpula dirigent que és qui mana.

Qui mana al Carnaval, vol dir.
Mira, des del 1999 fins avui només hem tingut aquest drama. En un partit tan complicat com Esquerra, això no es pot menysprear. Ha estat l’etapa més estable de tota la història d’Esquerra. De tota manera, sempre es pot millorar i és cert que encara projectem massa problemes interns.

Carretero és l’ERC autèntica.
A Carretero encara no l’he sentit definir-se ideològicament. Bé, sí, ha dit que li agrada ser el metge de Puigcerdà.

Han cedit tot el poder a Montilla.
Santa Llúcia els conservi la vista molts anys a tots aquells que van dir que amb el tripartit l’eix social passaria al davant de l’eix nacional, perquè mai com fins ara no s’havia parlat tant de nació i d’independència.

Xerrameca, vaja.
Hem arrossegat el PSC a la primera línia del catalanisme. Si no haguéssim pactat amb ells, ara serien lerrouxistes.

Si sumen, faran el tripartit 3.
Si tan clar ho veus, juga’t el patrimoni en una casa d’apostes de Londres.

Ja ho vaig fer el 2006 i ara visc de renda.
No deu ser tan dolent pactar amb els socialistes si després d’aquelles eleccions pactar amb ells va ser la primera opció de Convergència.

Repel·lent.
T’anava a dir que no m’ho havien dit mai, però és mentida.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.