Erasmus i altres herbes

Dimecres, en una aula de la Universitat Politècnica on faig de professor, es va produir una escena que, en els darrers anys, s’ha tornat tot un clàssic. Vaig començar a impartir la classe en català i, al cap de cinc segons, una noieta de cabell rullat i aspecte tímid va aixecar la mà:

–Perdone, pero yo soy de Pamplona y no entiendo el catalán.

Davant d’això, les respostes més freqüents són canviar del tot i fer les classes en castellà, o bé donar un termini perquè l’alumne s’espavili amb el català. Jo vaig triar la segona i vaig contestar:

–Yo voy a dar la clase en castellano durante dos meses. Luego, volveré al catalán. Mientras, mira la tele en catalán, lee prensa o ve a algun curso. Son gratis...

Efectivament: tots els estudiants universitaris que vénen de fora tenen, sempre que ho vulguin, cursos de català de franc. És una mesura imprescindible si es vol mantenir la llengua a l’ensenyament superior. La Universitat de Barcelona (UB), per exemple, imparteix el 64% de les classes en català. Què passa quan arriben estudiants d’altres punts de l’Estat, o l’allau dels Erasmus europeus, o els estudiants sud-americans?

Fa anys, la informació en els països d’origen era deficient. Avui, no hi ha excusa. Mercè Serramalera, professora de català per a estrangers a la UB, ho diu: “Tots els estrangers tenen la informació al dia. Saben que hi ha classes en català”. La major part tenen nocions de castellà, però no de català. N’hi ha que, des del principi, es prenen interès en el català. Altres, no. Aleshores és quan es produeixen escenes com les que he descrit al principi d’aquest reportatge.

Rubén Mettini, professor de català, explica: “Al començament de l’allau dels Erasmus, hi havia molts professors que acceptaven canviar de llengua. Però quan la situació es repeteix any rere any, se’n cansen, i comencen a exigir els estrangers que facin cursos”. Segons Mercè Serramalera, un 40% dels estudiants Erasmus fan cursos de català.

Per conèixer-los de prop, vaig a les aules de la Facultat de Biblioteconomia. Rubén Mettini em facilita entrevistes amb diferents alumnes. El primer és Galvao Santos, portuguès d’Évora, rialler, amb els cabells amb rastes. És un Erasmus que ve a fer quart d’econòmiques i, tot i portar només dues setmanes a Barcelona, ja fa el curs. “Ja sabia que part de les classes serien en català, i per això m’hi he apuntat. No hi ha cap problema: m’agrada aprendre llengües”.

El ganxo cultural
La conversa amb Marina Moscoso, 33 anys, de Puerto Rico, comença amb un acudit involuntari quan ella em diu els seus “conyoms”. Només porta tres setmanes a Catalunya, on ha vingut a fer un màster en disseny urbà. Em diu: “A casa sempre hi ha hagut una bona relació amb el català. Teníem discos de Serrat, i Pau Casals va viure a Puerto Rico. A més, per al meu pare, que és arquitecte, Barcelona, Gaudí i el seu urbanisme sempre han estat una referència”.

Edison Tenorio, equatorià de 19 anys, fa el curs de català perquè ho necessita per estudiar infermeria. “El 80% de les classes són en català i, a més, sé que per acabar treballant com a infermer a Catalunya em serà molt útil la llengua”. Parlo amb alguns alumnes més, i totes les converses són similars. La valoració que fa de la llengua catalana és positiva i mostren bona disposició a aprendre.

Però es presenta un altre problema. Que, encara que vulguin parlar en català, l’entorn no els deixa. Mercè Serramalera ho explica: “Hi ha molts estrangers que s’enfaden, perquè volen practicar el català, però no els deixen. En el moment que es nota que l’interlocutor és estranger, tothom canvia al castellà”. La culpa no és només dels altres: també és nostra. A més, hi ha un altre factor: els estrangers vénen a Barcelona amb una informació segons la qual tothom parla català, però es troben amb una realitat diferent: el català és minoritari i no costa res fer vida en castellà. Una cosa és la propaganda que les universitats envien a Erasmus, i una altra la realitat.

Tot això ho il·lustra un dels vídeos la UB ha penjat al Youtube. Saixa, una noia russa, diu: “Jo puc recomanar a tota la gent una ciutat de Catalunya que es diu Vic (...) Perquè, clar, com jo estic aquí, jo vull sentir-me a Catalunya, amb les tradicions catalans i aquest ambient català, i per això jo vaig decidir anar a Vic (...) i tota la gent parla en català, de vegades sembla que no saben parlar castellà (somriu), perquè si tu preguntes alguna cosa sempre contesten en català. Per a una persona que vol estudiar català, és perfecte”.

Bé: si volem que els cursos de català serveixin d’alguna cosa, potser hauríem de pensar a enviar tots els Erasmus a Vic.