L'agonia de l'Estatut

Com serà finalment el text de l’Estatut que, avui dia, ja s’està posant en pràctica al Principat? Tot i que sembla surrealista, és un interrogant cabdal per a Catalunya que no quedarà desvelat fins després de les eleccions espanyoles, moment que s’acosta ja indefectiblement. Perquè, com ja es va veure durant la seva tramitació al Congrés i al Senat, el nou marc estatutari català ha quedat lligat, es vulgui o no, a la política espanyola. I, com ha quedat demostrat durant els gairebé dos anys en què el Tribunal Constitucional ha estat analitzant els recursos que s’hi van presentar –el PP va fer-ho a finals de juliol del 2006–, la justícia de l’Estat tampoc no ha sabut treballar al marge del poder polític.

Aquesta falta d’independència per part dels magistrats de l’alt Tribunal ha quedat evidenciada amb l’enrocament que han mostrat tant el sector progressista, pròxim al PSOE, com el conservador, alineat amb el PP, a l’hora de debatre les recusacions o les abstencions per part de la presidenta, María Emilia Casas, i del vicepresident, Guillermo Jiménez Sánchez, en la votació sobre la reforma de la llei que regeix aquesta institució.
Tot plegat ha afectat molt negativament la imatge del TC, i l’ha convertit en una espècie de mercat persa en què guanya qui crida més, per no dir coses més gruixudes. Encaixonats en aquest atzucac, els mateixos membres de la magistratura admeten que hi ha d’haver un esforç per part de les dues bandes per superar la crisi. I aquí és on sorgeix la paradoxa. El que és una bona notícia pel bon funcionament de la democràcia espanyola es converteix en una bufetada per a les reivindicacions catalanes.
El més probable és que la manera d’aconseguir aquesta entesa sigui que, en el dictamen sobre els recursos a l’Estatut, es combinin la doctrina interpretativa progressista i la conservadora, de manera que el text estatutari quedi, d’una banda, retallat, i de l’altra reinterpretat a la baixa, sense validesa jurídica.

Unitat contra l’Estatut
Si es fa cas del que ha passat amb l’Estatut valencià, els magistrats progressistes s’acolliran a les tesis de l’advocat de l’Estat, Joaquín de Fuentes Bardají, i deixaran la majoria de títols tal com estan. Ara bé, ho faran interpretant que una llei orgànica no pot obligar les Corts espanyoles a res i s’ha de limitar a fer recomanacions. Per tant, seran els grups parlamentaris els que tindran l’última paraula a l’hora de fixar com s’ha d’invertir a Catalunya per complir amb la disposició addicional tercera.
Pel que fa al bloc conservador, els seus membres no quedaran satisfets si no es retalla alguna part del text. I les que tenen més números són les que fan referència a l’organització de la justícia a Catalunya. No s’ha d’oblidar que els jutges d’aquesta tendència són membres de l’Associació Professional de la Magistratura, el sindicat més potent del sector. Això els obliga a defensar la centralització del poder i no cedir-lo a Catalunya. I, en aquesta línia, està cantat que s’oposaran a donar preferència als professionals que sàpiguen català quan optin a una plaça al Principat.

Pendents d’una pistola
Les relacions entre progressistes i conservadors donen un aire de telenovel·la al funcionament del Tribunal però el que ja ho converteix en un film digne dels germans Coen és l’episodi protagonitzat pel magistrat Roberto García-Calvo, pròxim al PP. I és que, arran d’un incident amb un jove l’estiu passat, està veient com perilla la seva cadira. La pel·lícula dels fets va rodar-se als afores de Madrid. Segons el noi que va presentar la denúncia, García-Calvo el va amenaçar amb una arma després de tenir unes diferències mentre conduïen. El magistrat admet que hi va haver un enfrontament però nega que acabés mostrant-li una pistola. De moment, el cas està en mans de la fiscalia del Tribunal Suprem. Si decideix tirar-ho endavant i s’admet a tràmit, el magistrat quedarà suspès de les seves funcions.