carta oberta
Paraules per a Otegi
Kaixo, Arnaldo. Fa temps que no parlem, però confio que t'hagin arribat els missatges que t'he anat enviant, durant la teva llarga i absurda reclusió en presó preventiva. Les coses han canviat al meu país, però també al teu, pel qual saps que tinc un afecte especial. Més que mai, és l'hora de la política, l'hora dels valents. I tu ets un polític i una persona valenta, amb les idees clares.
Ha arribat l'hora de la veritat, la més decisiva, la d'expressar sense ambigüitats el que sé que penses: que els conflictes polítics només poden resoldre's políticament, per procediments pacífics, per la via democràtica de les urnes, acceptant-ne els resultats. I, si aquests no ens agraden, treballar en el convenciment de la ciutadania, per fer possible la més gran de les victòries: la de les consciències, no per la imposició, sinó per la llibertat d'elecció i adhesió.
Ja ha passat mig segle d'ençà que quatre joves bascos van crear una organització que, per la lluita armada, fes possible la creació d'un estat basc sobirà. Després de 50 anys, l'objectiu no s'ha acomplert i s'ha perdut la batalla militar. En dictadura i en democràcia, l'estat ha combatut aquesta organització, l'ha afeblida fins a una posició devaluada, però no l'ha feta desaparèixer. Estem davant d'un empat desproporcionat, però igualment inútil. Tothom ha fracassat, i com més aviat es reconegui, millor.
Han estat dècades de sofriment, dolor i penalitats, amb víctimes a banda i banda que necessiten reparació: morts, ferits, mutilats, guerra bruta, famílies destrossades, projectes de vida dinamitats, presons lluny de la família, exili, supervivència intranquil·la i amagada, tancament de diaris, prohibició de partits, ús i abús polític de l'empresonament preventiu...
Sempre he sentit un rebuig ètic per la violència, sigui uniformada, sigui clandestina. Massa gent ha quedat pel camí, en nom de la unitat d'Espanya o de la independència d'Euskal Herria. I no té cap sentit que es perdi una sola vida humana més. La via armada només duu al fracàs i a la frustració i, avui, és un obstacle, una barrera, un mur insalvable que impedeix que el procés d'emancipació nacional avanci i sigui hegemònic en la societat. No fa adeptes a la causa independentista, sinó contraris. No crea complicitats, sinó rebuig. No accelera el procés alliberador, sinó que el retarda. No aconsegueix la més mínima comprensió internacional, sinó la condemna generalitzada. No provoca passos endavant, sinó enrere. No genera l'adhesió d'una majoria creixent, sinó el suport d'una minoria minvant. No suscita simpaties, sinó antipaties. No il·lusiona, espanta. No estimula, frena. No prestigia, desacredita. No sedueix, dissuadeix. No cohesiona, divideix. No suma, resta. Llavors, de què serveix? Quina utilitat té per al país i el seu desig de llibertat? Què en justifica l'existència? Em consta que ja fa temps que tu mateix has promogut aquestes reflexions entre les bases abertzales. Per això, hauries de poder defensar-les obertament, des del carrer, i no des de la presó, per facilitar el canvi de cicle imprescindible.
Espanya ja no té al davant un dictador grotesc, un militar sàdic i immoral amb botes altes i idees baixes. Als ulls del món, Espanya és una democràcia convencional, reconeguda a tot arreu, un estat de la Unió Europea i l'OTAN i l'OCDE i... El País Basc no és el Vietnam, ni Algèria, ni el Moçambic de fa dècades, i ningú no fa de Vietcong, ni d'FLN, ni de Frelimo. Usar mètodes del passat converteix allò que s'assegura que es defensa en un objectiu també del passat, en una reivindicació anacrònica, en una causa fora de l'espai, el temps i el context. Condemna, doncs, la legítima reivindicació democràtica d'un Euskal Herria independent en un horitzó impossible. Ajuda la causa nacional basca, que el teu país sigui l'únic del Primer Món, el segle XXI, on encara hi ha activitat armada? Aquest fet margina Euskal Herria i el fa més a prop de dinàmiques fracassades del Tercer Món que d'un país avançat i pròsper que no necessita avantguardes revolucionàries que n'interpretin els interessos.
És l'hora, doncs, que callin les armes, i per sempre. És l'hora que l'organització armada faci el gest més valent i audaç per la independència basca: donar tot el protagonisme a la gent.
El soroll de les pistoles ha de ser substituït per la força de la paraula i el veredicte de les urnes. No hi ha espai per a cap altre camí, per ètica i per política. I això implica emprendre decisions irreversibles, agradin o no a tothom de les dues bandes. La política exigeix, en moments crucials en la vida dels pobles, molta generositat, molta responsabilitat, molt de patriotisme, una mirada llarga sobre el futur i enfocar els temes amb un esperit nou, respectuós amb una societat plural com la basca. Cal deixar enrere les diferències del passat i sumar energies i esperances en les coincidències per al futur. Batasuna, Aralar, Eusko Alkartasuna, Alternatiba i altres col·lectius menors poden continuar més temps sense construir una plataforma politicoelectoral única, plural en el seu interior, però única? En aquestes condicions, amb l'efecte multiplicador de la unitat i l'aposta exclusiva per la via política, l'esquerra independentista unificada podria ser la segona força política basca, lluny de la fragmentació tradicional. Ja coneixes la meva simpatia personal per un independentisme democràtic sòlid, modern i electoralment atractiu, incompatible amb la violència de qualsevol intensitat i forma.
Espero veure't, aviat, al teu país, al voltant d'una taula, per parlar de la vida i de la llibertat. Com sempre, tu encarrega't del formatge, la tonyina i les anxoves. Com sempre, jo hi portaré el cava. Zutik! Aurrera!