Fets i percepcions

Dilluns, abans de signar el decret de dissolució del Parlament i convocar les eleccions, el president José Montilla va aprofitar per fer balanç de la gestió del seu govern. I, contradient el seu discurs d'investidura del 23 de novembre del 2006 on s'autodefinia de “discret, però transparent”, va afirmar que l'obra del tripartit 2 supera la de qualsevol de les set legislatures anteriors. Les de Jordi Pujol (1980/2003), on es van forjar els fonaments, es va construir, es va equipar i es va decorar l'edifici autonòmic (administratiu, econòmic i social), i la de Maragall (2003/2006), on es va redecorar amb el nou Estatut.

Quasi res. Però, malgrat tot, si Montilla tingués raó, per què la percepció ciutadana no és aquesta? Com és possible que les enquestes detectin un progressiu cansament de l'actual fórmula de govern si les coses, com diu Montilla, s'han fet tan bé? És evident que el soroll i les desavinences internes al tripartit –“no crido, però sé dirigir”, deia Montilla el 2006– han minat l'autoritat d'un president que no ha pogut fer cessar a ningú. Tampoc
hi ha ajudat la poc brillant resolució de conflictes com el caos de rodalies, les obres del TGV, la sequera o el futur de l'aeroport..., fets que han erosionat el principal actiu del president, la fama de bon gestor.

I no es pot oblidar la punyalada de l'Estatut, l'engany del finançament, la croada contra la llengua i l'ensenyament, on els amics del PSOE no han ajudat, al contrari, i un llarg etcètera. Ningú pot dubtar de les bones intencions del president Montilla, del seu esforç, treball i dedicació, però es fa difícil pensar que en l'imaginari col·lectiu aquesta vuitena legislatura passi a la història com la millor de totes.