El model que va néixer a Euskadi

El model de concert econòmic, que permet al País Basc i Navarra gestionar els seus impostos, és antic. Data del 1878. No
va néixer ben bé com un pilar d'autogovern nacional, sinó de les diputacions. I això va permetre que seguís vigent a Àlaba i Navarra després de la Guerra Civil. El franquisme no ho veia com una reivindicació nacionalista basca.

A Euskadi, cada diputació foral recapta els seus impostos i després es coordinen amb el govern basc per repartir-ho entre les administracions. Amb la recuperació de l'autogovern es va instaurar oficialment la figura del cupo o la quota per fixar el que Euskadi aporta a l'Estat. És en aquest sentit la posició inversa a la de Catalunya i les altres autonomies del denominat règim comú, que negocien l'aportació del govern central. Euskadi paga d'aquesta
manera cada any una xifra, consensuada entre els dos governs, per les funcions que l'Estat fa en aquell país. Hi compten des de l'exèrcit fins a les relacions internacionals, els transports competència de
l'Estat o els aranzels duaners. L'aportació d'Euskadi a Espanya és independent de com vagi l'economia al país, cosa que ha portat en algunes ocasions problemes al govern basc en èpoques de crisi.

Legalment el concert econòmic se sustenta sobre tres pilars. El primer és la disposició addicional primera de la Constitució, que empara els drets històrics dels “territoris forals”. Però és genèric, i cal una voluntat política per vincular-ho estrictament al concert.

El segon pilar ja és concret, i és que el concert queda explícit en l'Estatut de Gernika. El text detalla la fórmula de la quota i com s'ha de negociar amb el govern espanyol
de forma periòdica.

I el tercer pilar, que és la concreció del concert a nivell espanyol, és la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA). Aquesta normativa exclou Euskadi i Navarra de la llei, de manera que no participen en el règim comú de finançament.