l'entrevista
“No trobarem cap policia que no hagi torturat”
Al seu llibre descriu la trajectòria d'un torturador franquista a partir d'una seva carta. Com la va trobar?
L'any 1985 vaig obtenir permís per consultar els arxius del Govern Civil de Barcelona, que és on els caps de la policia enviaven els seus informes. En aquella època ningú no parlava de memòria històrica i vaig campar a l'arxiu com vaig voler. La carta la vaig trobar als arxius de la Brigada Social abans que el material fos centralitzat a l'Arxivo Histórico Nacional de la Policia.
El llibre l'inicia amb una reflexió sobre la guerra inacabada. Primer, els vencedors van escriure contra els vençuts però, més endavant, els vençuts també van començar a escriure contra els vencedors.
Sí, és aquest concepte de la història com a ajustament de comptes. El periodisme no ha d'estar mai a favor ni en contra de les coses, només les ha d'explicar, fins i tot les hostils. Explicar és intentar entendre i entendre no és justificar. A mi m'interessa més que s'entengui qui va ser el comissari Creix que no pas que se'l classifiqui de determinada manera.
Es tracta d'un torturador caigut en desgràcia, l'únic comandament de la policia depurat abans de la mort del dictador.
El franquisme no podia arribar a la democràcia sense legalitzar el comunisme i sense il·legalitzar l'arquetip de la repressió, que era el torturador. Per a Creix això va ser un drama perquè l'estocada l'hi van donar els seus.
Creix va ser torturat per la policia republicana. La tortura és una eina intrínseca de qualsevol règim?
No sé si dir de qualsevol règim o de qualsevol policia. Podríem trobar alguna policia que no hagués torturat en algun moment? Jo crec que no. A vegades perquè tens el poder, a vegades perquè t'ho manen, t'extralimites. Afortunadament ara hi ha vídeos a les comissaries, una vacuna contra la temptació del maltractament. Desgraciadament la tortura és transversal a policies i a règims.
Un dels aspectes que el llibre ens recorda constantment és que estem parlant de gent cruel, però al capdavall de gent. Creix es va reblanir amb el temps: no era especialment dur amb els anarquistes i era comprensiu amb els catalans.
Amb el temps va patir una evolució, com el país. El primer cop no el va donar sinó que el va rebre. Va ser torturat de manera salvatge pels republicans fins a desitjar la mort. Va ser torturat en nom d'unes idees i, quan els seus van manar, ell va torturar en nom d'unes altres, d'idees. Després es va sofisticar, amb els mètodes apresos de l'FBI nord-americà.
La immensa majoria dels torturadors es van incorporar a la societat democràtica sense passar comptes.
La policia política del franquisme va ser reciclada a la nova brigada d'informació, que bàsicament es va dedicar a la lluita antiterrorista i això explica per què després aquesta lluita va tenir episodis molt negres de guerra bruta.
El llibre s'obre i es tanca amb una visita emotiva a Miguel Núñez González, l'home que va estructurar el Partit Comunista a Espanya. Una trobada que és un missatge a la reconciliació, malgrat tot.
Sí. Una guerra i una postguerra tan dures com l'espanyola s'havien de tancar amb la reconciliació. Aquí s'ha tardat molt però pensem, per exemple, en la guerra civil americana: van tardar només deu anys a cicatritzar les ferides i van crear un model federal que ja m'agradaria a mi veure aquí.
Enllaços relacionats
Publicat a
- El Punt. Barcelonès Nord 15-10-2010, Pàgina 17
- El Punt. Barcelona 15-10-2010, Pàgina 17
- El Punt. Camp de Tarragona 15-10-2010, Pàgina 17
- El Punt. Comarques Gironines 15-10-2010, Pàgina 19
- El Punt. Penedès 15-10-2010, Pàgina 17
- El Punt. Maresme 15-10-2010, Pàgina 17
- El Punt. Vallès Occidental 15-10-2010, Pàgina 17
