Com el decret de Nova Planta

El 1985 Salvador Espriu deia que una de les estructures més importants del país és la que s'aixeca damunt del pilar lingüístic. “Tinc una concepció lingüística de Catalunya. Per mi –deia— Catalunya són tots aquells països que parlen català”. Espriu ho tenia clar i els que treballen per evitar-ho, també. Ara que el TSJC ha fet una passa més a favor del castellà –el considera discriminat– i, per tant, contra el català convé recordar que a Catalunya es pot viure sense saber català; però no sense saber castellà. I això ho saben aquells il·luminats que es creuen cridats a fer de quixots que lluiten contra gegants imaginaris en forma de molins i que ells identifiquen amb el català.

Personatges com Sánchez-Camacho o Fernández-Díaz, que després d'aplaudir que el PP portés l'Estatut al TC sembla que gaudeixen de la sentència. Pur autoodi. O aquell polític que ens entén tant, ZP, i la seva ministra de Defensa, Carme Chacón, que en sortir el veredicte de l'Estatut estaven cofois perquè se n'havia salvat el 90%. Quina barra! Només amb aquest 10% es poden carregar el pilar lingüístic. El mal ve de la sentència del TC articulada per magistrats afins a PSOE i PP, que permet la persecució del català. Com el Decret de Nova Planta, però de bon rotllo.

És evident que quan la maquinària de la justícia es posa en marxa només es pot aturar amb política. Però Montilla no tenia pla B; els 25 del PSC a Madrid no tenien esma de collar ZP; i al PP i C's ja els anava be. El lingüista Joan Solà, mort ahir, demanava mantenir la “dignitat” i defensar una llengua forta i sobirana. És trist dir-ho, però crec que no sabem com es fa això.