A

Aeroport. El control català de l'aeroport del Prat ha estat l'objectiu fracassat. Es veia a venir. José Luis Rodríguez Zapatero es va comprometre a negociar un consorci amb majoria catalana, però va preferir ser coherent amb el seu estil incomplidor i fal·laç. I òbviament el més calent és a l'aigüera. El govern del PSOE ha volgut ser transparent, i ho ha aconseguit: defensa els interessos d'AENA. Tan clar com l'aigua.

Antisistema. És una de les aportacions de Barcelona a la cultura europea, des d'aquella emotiva jornada que la regidora Imma Mayol es va declarar antisistema. La ciutat ha estat una de les capitals trencaones d'Europa, una meca de l'antiglobalització aplaudida des de l'Ajuntament. El cim el van fer amb la vaga general del 29 de setembre, quan el centre de Barcelona va viure una artística batalla campal durant vuit hores. Va ser l'apoteosi alternativa.

Apagada. El juliol del 2007 es va complir un temor històric: l'apagada elèctrica més gran de la història de Barcelona, amb un milió d'afectats. Va confirmar el curiós estat tercermundista de la xarxa, i la impossibilitat absoluta de treure'n l'entrellat. És el forat negre de Catalunya. Endesa i Red Eléctrica Española van jugar al ping-pong amb les administracions, en un espectacle molt entretingut. L'empresa privatitzada i la pública es van autodisculpar d'aquesta manera tan sofisticada.

AVE. Després del retard endèmic, l'AVE ha estat l'única aportació ferroviària de l'Estat a Catalunya que ha funcionat. Almenys en els trams que està en funcionament. Si el 1992 el tren d'alta velocitat va arribar a Sevilla, el febrer del 2008 va posar-se en marxa el trajecte Madrid-Barcelona. Només hi ha una subtil distància de 16 anys entre les dues inauguracions, prova rotunda de la solidesa del projecte de l'Espanya plurinacional, vull dir plural. La connexió de Barcelona amb França, i el corredor mediterrani amb ample europeu queden per descomptat pendents.