Joan Herrera

Joan Herrera és el noi del Poblenou. Hi va néixer, a tocar del Besòs, i hi viu, en plena Rambla. La passejada serà, evidentment, per aquest barri: l'ecosocialista ens descobrirà els racons i comerços més singulars, amb lloro dissecat inclòs.

Herrera té apamat tot el districte i les àrees contigües. Va estudiar a la Verneda, al Joan d'Àustria. Ha fet barri tota la vida. Com a veí, i com a esportista: va ser nedador i waterpolista del Júpiter. “No em digui que vostè té aquelles espatlles enormes”. “Les tenia”, recorda Herrera, que admet que la condició de parlamentari l'ha fet “més prim i panxut”. L'orgull pel Júpiter va més enllà de l'esport. Davant d'on es va fundar el 1909, el defineix com “el Manchester català, arrelat a la indústria del barri”. I detalla que l'escut de l'entitat té una estrella vermella. “S'hi sentia molt còmode, suposo”, li etzibo. Somriu.

Deixem enrere el Júpiter i arribem a la July, la fruiteria. Pel camí Herrera ha recorregut la història de la Rambla: “S'acabava a Pere IV! Fins a final dels anys noranta, més amunt d'aquest carrer només hi havia fàbriques,i davant del mar tenies les vies del tren. I la Diagonal, a l'altura de Bac de Roda estava tallada”, explica el candidat, que recorda com enmig de totes les fàbriques hi havia una pista de tennis per als directius de les fàbriques. Una anècdota divertida data del temps a la universitat, quan uns estudiants li van preguntar on vivia. “A la Diagonal”, va dir Herrera. Els companys no van entendre que la Diagonal d'Herrera no tenia res a veure amb la de Gauche Divine.

A la July l'encarregada ens prohibeix gravar. “M'he de tenyir, que vinguin la setmana vinent, no em graveu!”. En tot cas, Herrera s'emporta, entre altres coses, mandarines i un bon enciam (les imatges en donen fe). Pel carrer la gent no el para. Per què han de parar un veí que veuen cada dia? Tot i així, les salutacions i els cops de cap amistosos són constants. Seguim en direcció al mar. “Et portaré a la licoreria, segur que els fa il·lusió, i tenen un lloro”. “Viu?”. “No, dissecat”. L'estona que passem a la licoreria és fantàstica, i l'encarregada ens explica la història del lloro –no us perdeu el vídeo–, que amb la mirada fixa (pobra bèstia) presideix la botiga. Per acabar, a la Tere. És a dir, a l'orxateria, enfront del Casino de l'Aliança. “En sóc addicte”. La temporada ha quedat enrere. “Un cafè, doncs”. Fi de promenade.