“Sóc de l'antiga escola”

Joan Miquel Nadal i Malé (Tarragona, 24 d'agost de 1950), advocat i polític tarragoní, irònic fins gairebé al sarcasme i a la vegada convincent, va desenvolupar la seva tasca principal com a alcalde de Tarragona del 1989 al 2007, però també ha estat regidor a l'oposició i diputat a Madrid. Tot just ara, abandona l'últim front en què es mantenia actiu: el Parlament. “Tinc el rècord de Tarragona de les vegades que he anat de cap de llista”, s'ha vantat algun cop. La direcció territorial de CDC confirma que encara està fent “tasques específiques” amb vista al 28-N. Trobades sectorials i “accions menys públiques”, però fins aquí ha arribat. “No penso fer un balanç polític. La valoració de com me n'he sortit no és una feina meva”, diu Nadal, que se'n va sense excessos emocionals. De fet, diu que no ha tingut mai estrès: “Sóc una persona freda i no he tingut mai dificultats per fer compartiments a la meva vida”. “Ho deixo perquè vull demostrar que després de la política podem tornar a les nostres professions. Ja fa tres anys que torno a fer d'advocat. A qui li agrada molt el cotxe oficial és perquè a casa no té cotxe”, dispara, ara sense un objectiu concret. “És de presumit dir que per culpa de la vida política no has pogut fer el que volies. Això és teatre, i del dolent. La vida política et permet fer el que vulguis, amb les mateixes limitacions que qualsevol altra persona. Com va dir Mourinho, i ho va encertar, a Catalunya es fa molt teatre, i del bo. Jo no sóc actor de teatre, he estat polític i advocat”. I un puntet provocador, com el tècnic portuguès. Aquest és el seu balanç personal, ras i curt, sense desafeccions: “Hi ha una frase d'un polític belga que es deia Spaak que diu: ‘La política és com el fetge, que fa mal però és imprescindible'. Com que crec en el fetge com un element essencial per prendre't un whisky o un conyac, la política és essencial per progressar, tot i que a vegades, quan és una mala política, crea involució”.

No entra a esquarterar el seu exrival i successor a Tarragona, el socialista Ballesteros, però no s'està de fer-li una crítica velada: “Es parla molt dels ni-nis, però [a Tarragona, on governa el PSC amb ERC] avui hi ha un excés de si-sis”. “El govern de la Generalitat? No hi aprofundiré, perquè vostè no té espai, però perquè un cor divers funcioni fan falta bons cantants i un bon director. I no hi ha hagut ni una cosa ni l'altra en els últims set anys. Ha estat un guirigall”, sentencia.

I de què se sent més orgullós? En què l'ha encertat... i en què s'ha equivocat? “Com que m'ha fet dues preguntes alhora, com que no li vull dir en què m'he equivocat, tampoc no li diré de què estic més orgullós, perquè seria injust”. “La meva vanitat consisteix en el fet que moltes persones me saludin pel carrer”, assegura. Li pregunto pel seu llegat més polèmic com a alcalde, el pàrquing Jaume I, amb un sobrecost sagnant que no va ni servir per fer-lo realitat. “No tinc ganes de contestar-li aquesta pregunta. Tard o d'hora escriuré el que penso, però ara no toca. Però si per alguna raó vostè vol situar el pàrquing Jaume I en l'àmbit dels errors, s'equivoca, perquè estaria en l'àmbit dels encerts. No ho oblidi mai”. Nadal en estat pur.

Com a alcalde, però també com a parlamentari, s'ha caracteritzat sovint per tenir un perfil més enllà del partit. “Qualsevol persona que té una responsabilitat política es deu més a la responsabilitat que al seu partit. I ara hi ha massa polítics que estan al servei del partit. Potser la meva és una antiga escola. Felipe González va estar per damunt del seu partit quan va dir que s'havia d'entrar a la OTAN, i el president Pujol també va estar per damunt del seu partit quan deia que la renovació de l'Estatut no tocava”.

Li demano que posi exemples de la seva rebel·lia. “No vaig seguir cap directriu del meu partit en el tema de la universitat a Tarragona [la disputa amb Reus] i amb tristesa he de dir que vaig enganyar un conseller que era una bona persona”. “Em vaig oposar radicalment a la cocapitalitat [Tarragona i Reus], i dins del partit al final se'm va fer cas però em va costar molt”. Malgrat tot, diu que sempre ha tingut bona relació amb l'alcalde de Reus, amb punts de trobada i de topada. “Entre les coincidències, tots dos volíem les mateixes coses per a la nostra ciutat”. I somriu, sorneguer. Les vegueries, aprovades amb calçador per l'actual govern, les despatxa amb set paraules, tantes com regions projectades: “Qui no té feina el gat pentina”.

També recorda una polèmica agra amb el president Pujol. “Jo sóc pronuclear, però em vaig oposar a la reobertura de Vandellòs I [després de l'accident del 1989] en contra del criteri del president de la Generalitat, i d'això no me'n penedeixo. Era la meva responsabilitat com a pronuclear”. Manifesta que Ascó “és un bon lloc per posar el magatzem temporal centralitzat (MTC) de residus nuclears”, tot i que aquest cop hi va votar en contra en el Parlament, “per disciplina de partit”. Això sí, no li agraden les sigles MTC. No li agraden les sigles. “La llei d'urbanisme de Catalunya es diu LUC i jo pensava que això feia referència a l'aparença de les persones”. Les sortides de context han estat sempre un tret distintiu del seu discurs.

Un Nadal que deixa amics i enemics polítics: “Diguem que hi ha gent que mai no he pogut complaure”. Quant als amics, recorda que una vegada va votar en contra d'un pressupost de l'Estat perquè no incloïa la sortida de l'autopista a l'Ampolla, que “encara tenia un cert valor estratègic”, i perquè faltava una subvenció a la Lira Amposta. “Ja em dirà vostè! Però ho vaig fer per dos bons amics com l'exalcalde d'Amposta i l'alcalde de l'Ampolla [Joan Maria Roig i Francesc Sancho]. En Molins [Joaquim, exportaveu de CiU al Congrés] em va fotre una bona esbroncada i el senyor Rato [Rodrigo, exministre d'Economia amb el PP], quan li vaig dir pels passadissos que el dolent havia estat jo, va amollar una expressió no laica que no es pot reproduir”.