Una pionera a ritme frenètic

L'Alícia, que és mare soltera, s'ha llevat a quarts de vuit i per esmorzar ha menjat un entrepà de xoriço, una Coca-cola light i un suc de taronja. “Si no, no arrenco”, explica. Com cada dia, ha portat a l'escola el seu fill, Manel, de 4 anys, amb el qual només parla català –“el renyo si em parla en castellà”– i al qual ja no veurà fins l'endemà. És el peatge de la política. “Dormo cinc hores i en necessitaria vuit. I ara ja no tinc temps ni per anar al gimnàs”, diu per exemplificar l'activitat non-stop. El primer acte del dia, a quarts de deu, la porta a una pastisseria de Barcelona, on es fa una foto amb la resta de candidats. “Quin fred, ahir a la Sagrada Família...”, comenta a Artur Mas, referint-se a la missa del papa al temple de Gaudí.

Camacho arrossega unes angines i la veu la delata, però això no li impedeix ser la més xerraire ni participar de la foto amb entusiasme. Brinden els presidenciables i ella sobresurt amb un “sort a la campanya!”. Marxa escopetejada cap a la seu del PP.

La candidata es reuneix amb la gent de confiança per acabar de planificar els missatges i repassar la premsa. És una trobada rutinària, però important, i dura al voltant d'una hora. L'ajustada agenda de Camacho comporta de mitjana quatre actes al dia, tres dels quals no transcendeixen. Avui, però, es trenca la normalitat.

L'Alícia arriba a les 12 tocades al mercat de la Independència de Terrassa. No fa broma amb el nom, tot i que mai no ha amagat que té molts amics sobiranistes. Abans de la passejada pel mercat, amb un fred que pela, atén els mitjans. Tres ítems, amb el pilot automàtic: “l'èxit” de la visita del papa i del seu missatge, l'objectiu de crear 300.000 llocs de treball si incideixen en el govern, i propostes per al Vallès Occidental (suprimir el peatge de la C-16 i acabar el quart cinturó).

Un mercat és una caixa de sorpreses, i rep la primera trompada només d'entrar. “En català o en castellà?”, li etziba un carnisser de la parada L'Aviram que està tallant en canal un conill. “Esteu fent molt mal al català”, li critica l'home. Camacho argumenta. A l'hora del comiat, el carnisser nega la mà a la candidata. Però no tot seran vots en contra... “Hablas muy bién y además estás guapa”, li llança una senyora. L'Alícia reparteix bolígrafs del PP i dialoga amb els comerciants, “fotuts”. “Podem ser més o menys simpàtics, però econòmicament amb nosaltres les coses canviaran”, assegura. Fa una improvisada trobada amb els responsables del mercat i els promet canvis per rendibilitzar el negoci.

La veu comença a debilitar-se-li cada cop més, i el seu departament de premsa tem que no pugui fer la conferència al vespre a Girona. Camacho fa una aturada en un cafè i demana un Cacaolat calent. Confessa que va esgotada, que fa 10 dies va tenir un còlic nefrític i va fer una pedra, però ningú no ho diria. De fet, poca gent ho sap. Només va descansar un dia. L'Alícia no es queixa quasi mai. Finalment li han anul·lat un dels dinars sectorials i pot anar-se'n a casa. Ho aprofitarà per buscar unes fotos seves amb el seu difunt pare –el seu gran referent– per a un reportatge periodístic. La seva mare, de gairebé 90 anys, és viva.

A les cinc ja és a Girona. Sempre es desplaça en cotxe, en part per seguretat. Ja s'ha acostumat a viure envoltada de guardaespatlles. Un altre dels peatges de la política. Ofereix dues entrevistes a mitjans locals i a quarts de vuit es planta a l'edifici de La Caixa, al carrer de Santa Clara. “Amiga dels seus amics, valenta, molt treballadora, difícil de seguir”, la defineixen. L'Alícia, nascuda a Blanes i estudiant a Girona, se sent com a casa. “Semblava que no tenia veu i l'he recuperada. Girona em dóna forces”, afirma davant unes cent persones, incloent-hi el candidat Enric Millo. Saluda tothom, “plena de records i enyorança”. És la Camacho més autèntica. “El PP ja ha fet història. Sóc la primera candidata i m'honora moltíssim”, diu. Encara li queda un sopar col·loqui a les 9 i no tornarà a Barcelona fins a la 1. La missió segueix l'endemà.