Calendari d'advent

Primer arriba l'Albert Rivera, de Ciutadans. Americana brillant, corbata estreta, les celles juntes i interrogants de sempre. Després ho fa en Joan Herrera, d'ICV. Porta un abric tres quarts que o bé és de tres temporades enrere o l'ha tret de l'armari de l'avi o jo no hi entenc res i com que tot torna és d'últim crit. Quan sembla que els candidats s'han posat d'acord i faran la seva aparició per rigorós ordre de menor a major representació parlamentària, entra l'Artur Mas, de CiU. La cita és a la pastisseria Escribà de la Gran Via de Barcelona i es tracta de reunir en un esmorzar tots els caps de llista. En campanya electoral, els periodistes fem fer als polítics coses molt estranyes. Ells s'hi resignen, quin remei. Si els citéssim dalt del trapezi del Cirque du Soleil també hi pujarien, i si els féssim fer el triple salt mortal s'hi llançarien de cap. Tots, menys un. Arriba l'Alícia Sánchez-Camacho, del PP; arriba en Joan Puigcercós, d'ERC, i qui no arriba ni arribarà és el candidat del PSC i president de la Generalitat, José Montilla. Puigcercós el justifica: “Un president té més obligacions que nosaltres”. El que no sé és si el justifica seriosament o amb ironia.

En Cristian Escribà ha preparat un esmorzar de “país”. Cada “demarcació” és representada per una especialitat: orelletes de Tarragona, xuixos de Girona, coca de recapte de Lleida... I Barcelona? Jo sempre hauria dit que Barcelona quedava representada pel tortell, però l'Escribà és d'una altra opinió i serveix coca de Llavaneres.

En tenim tres d'empiocats. En Mas està sortint d'una afonia, la Camacho hi està entrant i l'Herrera avisa que no prendrà res perquè el fill li ha encomanat una grip intestinal. Un cop a taula, Puigcercós és qui fa més bon paper. Entre les seves mans, la tassa de la xocolata desfeta sembla un didal de cosir. L'escura tota fins al final, i això que diu que ha vingut esmorzat de casa. L'Herrera també ho diu, però per la carona que fa deu haver begut una marialluïsa. En Rivera, que és esportista, es cuida i pica poc. En Mas ve de la piscina. A les set ja hi era. La Camacho també és de piscines, i tots dos canvien impressions. Com que són cinc, un dels reunits pot quedar al mig dels altres, com el pal de les setrilleres. Mira quina cosa: sempre és en Mas, tant quan el grup es fa una foto al carrer com quan seu a taula. Cap dels presents discuteix a Mas la posició privilegiada, inconscientment o per sentit de la fatalitat. Ell no hi fa mala cara, ja hi poden comptar. L'ambient general és de bona entesa i molt bon humor. País civilitzat. El parlament és una cosa i una pastisseria una altra. Especialment una pastisseria.

L'Escribà els dóna una mànega pastissers i els convida a completar les quatre barres sobre un pastís de pa de pessic que té la forma de Catalunya. La Camacho dibuixa la barra que cau sobre la Vall d'Aran, que és la més curta. Quan s'hi posa en Mas, es taca l'americana. Alarma, perquè al cap d'unes hores ha de presentar en públic la campanya. No ha estat res. Taca fora. El dibuixant Joan Vizcarra ha vingut amb una sorpresa: una caricatura per a cada un. “Després diuen que sóc guapo”, diu en Mas quan s'hi encara.

Les pastisseries són el rellotge del temps. Quan tot just han estat retirats els panellets de l'aparador, apareixen els torrons. L'Escribà ha guarnit l'establiment amb calendaris d'advent, aquelles capses de bombons amb unes finestretes numerades de l'1 al 25 que s'han d' anar obrint des del primer de desembre fins al dia de Nadal. Els candidats que avui esmorzen a ca l'Escribà podrien anar obrint finestretes des d'ara fins al 28 de novembre. Ja deuen saber que les vigílies són millors que les festes, de la mateixa manera que la nit de Reis fa més il·lusió que el dia de Reis mateix. Avui, a la pastisseria, els candidats se les mamen molt dolces, però a partir del dia 28 un d'ells haurà de preocupar-se perquè li tocarà governar i els altres no només hauran d'anar a l'oposició sinó que els seus partits no els perdonaran segons quins resultats, si són de pena. Que aprofitin el moment.