Medicina o política

Caram, un metge que fuma. No ho hauria de deixar? “Cada matí ho intento, i com que no me'n surto, ho deixo per a l'endemà”. Per entrevistar-lo, en Joan Carretero, líder de Reagrupament i cap de llista per Girona, m'ha fet anar a Puigcerdà, ciutat on viu i d'on va ser alcalde vuit anys. “Si jo baixo a Barcelona, els altres poden pujar aquí”. Ens hem citat a l'estany. El cambrer del bar ens ha tret una tauleta a fora i ens hi asseiem. Carretero demana una ampolla de Vichy, però quan veu el meu cafè se'n fa portar també un. “Prenc massa cafès, però no vindrà d'aquest”. No vindrà d'un cigarret, no vindrà d'un cafè... Vostè és un metge de mà molt oberta. Amb els pacients és igual? “Vaig passar anys prohibint les sardines i les arengades, perquè eren portadores de colesterol, i ara s'ha sabut que l'eviten. Jo penso que els metges no hem d'amargar la vida dels malalts sinó fer-los-la més agradable. Que algú ha de fer règim? Que el faci de mica en mica i que de tant en tant es permeti una alegria. Home, a un diabètic no li pots dir que faci el que vulgui, perquè acabarà malament, és clar”. La gent de per aquí la muntanya està més sana que la de ciutat? “Igual. Hi ha les mateixes malalties aquí que a Barcelona.” Doncs hi ha gent que puja a fer salut. “Deu pujar per a altres coses. Per treure's l'estrès, per caminar, per veure aquests paisatges meravellosos, però per fer salut?”.

Hi havia metges a la família? “Ara sí. Una filla meva n'és”. Vostè no va néixer a Puigcerdà. “Vaig néixer a Tremp el 19 de gener farà 55 anys. Els pares eren tots dos d'aquí la Cerdanya, però es van traslladar al Pallars, on el pare va obrir un negoci de transport de fustes. El pare es va morir amb trenta-tres anys. No en tinc record. M'he educat amb la mare, els germans...”. I acadèmicament? “Vaig estudiar el batxillerat al seminari de la Seu d'Urgell...”. Volia ser capellà? “És clar; si no per què hauria hagut d'estudiar al Seminari? Després vaig veure que aquest no era el meu camí, però, imbuït per l'educació de servei als altres pròpia del cristianisme, vaig decidir que la medicina em permetia exercir-lo. No me n'he penedit mai. Ser metge és la millor cosa que m'ha pogut passar”. És creient? “No d'anar a missa, però ho sóc”.

Vostè està separat. “Divorciat”. Des de quan? “De separat, no ho recordo. Potser deu anys. De divorciat, fa menys”. Té fills? “Tres”. S'hi porta bé? “Depèn. Ha anat a èpoques. Ara, bé”.

M'han dit que és refractari a la ciutat. Concretament, a Barcelona. “M'oriento millor per aquí, això és veritat. Però no tinc res en contra de Barcelona. Hi vaig fer tota la carrera. Si de cas, censuro la visió que alguns barcelonins tenen de nosaltres. Arriben aquí els caps de setmana i ens observen com unes figures folklòriques”. Noi, sí que conciten animadversió, els barcelonins. Vas a Girona, i igual. “No sé si és igual, perquè la veritat és que nosaltres passem la setmana esperant-los i els rebem molt bé. Són una font principal de la nostra riquesa”.

En què consisteix un dia seu de feina? “De nou a dues, al consultori, a l'hospital, i el dia que tinc guàrdia, tot el dia i tota la nit fins a la matinada”. Quan té guàrdia no deu poder fer mítings. “Em combino l'agenda política en funció de la feina”. Va al cine? Al teatre? “Molt poc. Quan era alcalde em posava la corbata i havia assistit a molts concerts, però a mi la música clàssica no m'agrada gens”. I la moderna? “Dire Straits”. I posar-se la corbata? “No hi tinc cap problema. Entenc que és una peça que han de portar les persones que tenen alguna autoritat o càrrec representatiu, i em sembla molt bé”. Els estressats de ciutat es desestressen quan vénen aquí. I els d'aquí, on han d'anar per trobar la pau? Parlo de vostè. “En tinc prou mirant el paisatge”. Surt a caminar? “No gaire. Faig servir molt el cotxe. El paisatge el contemplo també des de casa. M'hi tanco tot sol quan vull tranquil·litat, i allí penso i rumio”. La vida d'un solitari, observo. Cuina per a vostè? “No. Vaig a un restaurant de menú cada dia”. Mal sistema per portar una alimentació sana. “No, perquè hi serveixen uns dinars molt equilibrats. Durant una temporada vaig mirar de cuinar. Hi tenia traça. Quan intentava que em sortissin els canalons tal com els fa la mare, va venir la política i em va faltar temps. Depenent dels resultats que obtingui el 28 de novembre, reprendré o no la recepta”.

Un ànec de l'estany se'ns queda mirant. Una senyora li tira unes engrunes i l'animal enfonsa el cap a l'aigua.

Vostè està bé de salut? “Molt bé”. S'ha fet una analítica, últimament? “No me'n faig gaires. L'última em va trobar saníssim. Fins i tot em va sorprendre”.

El nacionalisme li ve de família? “Del Seminari”. Ja ho entenc: com que el bisbe de la Seu d'Urgell és a la vegada cap d'estat d'Andorra, vostè va voler un estat propi. “El bisbe d'aleshores era Iglesias Navarri, que havia estat confessor de Franco. No, el nacionalisme me'l van inculcar els capellans que ens feien classes i que ja aleshores ensenyaven en català”. El seu ideal de felicitat? “Viure en un país normal on no calgués que un metge de capçalera de Puigcerdà s'hagués de dedicar a la política”. Com li sembla que el veuen, els altres? “Fa temps que em va deixar de preocupar, això. Sóc com sóc”.

Què valora dels altres? “Físicament?”. No, de caràcter, moralment. “Que siguin bones persones. Amb això està tot dit. Valoro menys els que fan el savi, els que parlen d'ells en primera persona a causa d'un ego sobrevalorat”. Ja que ho ha dit: i físicament? “Dels altres, miro la cara i els ulls. Els ulls són una gran font d'informació de la personalitat”.

Pensa en la mort? “Hi haig de pensar perquè la veig sovint. El que passa és que pensar en la mort em porta a pensar en la vida i a valorar-la”. L'eutanàsia? “S'hauria de regular molt ben regulada per assegurar que fos fruit d' una convicció ferma del malalt que la demana, però hauria d'existir”. Què el preocupa, del món? “Crec que està en una cursa desenfrenada cap al no-res. Les diferències entre el Primer Món i el Tercer són brutals. Em preocupa que una part de la humanitat hagi vingut a la vida només per patir. Els homes són poc receptius al patiment dels altres homes”.