Tot pel fill Manel

L'educació i el llibre d'estil indiquen que l'entrevistat i l'entrevistador s'han de tractar de vostè. Quan la trobada té lloc, un i altre poden fer el que vulguin, però a l'hora de redactar-ne el resultat el vostè s'imposa. Em perdonaran, per aquest motiu, que el diàleg que ve a continuació sigui presidit pel tu, perquè si no transmet el punt de confiança que la líder del PP català i jo ens tenim des de fa temps, des que havíem coincidit sovint en moltes tertúlies, no s'entén el to amb què va ser dit:

–“Et veig canviada”.

–“Com, canviada?”

–“No ho sé, més pleneta”.

–“Més pleneta? Tu creus, Manel, que pots dir això a una dona?

–“Si és per dir-li que està millor, em sembla que sí”

–“D'on, més pleneta?”

Li dic d'on.

–“Quina manera de començar una entrevista. Per mi ja la podríem donar per acabada. Així vols anar pel món?”

–“Bé, doncs diguem que et veig més apersonada. Apersonada està bé?”

–“Em deus veure personalment més tranquil·la, més relaxada, més feliç. T'admeto que la maternitat m'ha canviat.”

Alícia Sánchez-Camacho té un nen de quatre anys, en Manel. “Jo estic divorciada de fa molt. Visc sola i als trenta-sis anys vaig opció de ser mare pel sistema in vitro. El procés va ser anímicament i físicament dolorós. No em quedava embarassada. No hi vaig quedar fins als trenta-nou anys després de passar alguns cops per la sala d'operacions. Ara el meu fill i jo formem una família monoparental. Li vaig posar Manel perquè llavors em pensava que m'hauria de passar més temps a Madrid que a Catalunya i vaig buscar un nom que es digués igual en castellà que en català. A més, la meva mare es diu Manuela i hi ha certa tradició de Manuels a la família. Mira que dir-me que estic pleneta...”

Vostè (recuperem el vostè) va passar la infantesa a la casa cuartel de Blanes. El seu pare era guàrdia civil. “El comandante de puesto més guapo i bona persona que hi havia hagut mai a Blanes, segons opinió general al poble. El meu fill s'hi assembla. Fins i tot en caràcter. Oi que a mi se'm veu tan oberta i enraonadora? Doncs el meu fill ha sortit callat, reservat, seriós. De totes maneres, que ningú no es refiï de la imatge que projecto. En moments determinats em tanco absolutament. Tot el procés de la maternitat el vaig conduir de forma callada. Ni la meva mare en va saber res. La mare encara és viva. La visito de tant en tant, a Blanes. Anem al parc on hi havia hagut la caserna. En asseiem en un banc des del qual podem assenyalar el lloc exacte on teníem la casa i, jo, la meva habitació. El meu fill hi juga a sobre”.

És mitja tarda i ens hem trobat a la seu del PP al carrer Urgell de Barcelona. Si al local d'ERC tots semblaven excursionistes, aquí tots semblen clients d'un spa. En entrar he vist l'Alberto Fernández Díaz, portaveu del partit a l'Ajuntament de Barcelona, vestit, com sempre que no porta corbata, com en Tintín quan va començar a dur texans. L'Alícia acaba de menjar dos kiwis i beu un te. “Jo sóc addicta a la Coca-cola però ara faig bondat perquè fa un temps que no em trobo del tot bé. M'estan fent proves. És l'estrès, la vida que porto. Confio que a partir del 28 de novembre pugui portar un règim de vida més raonable i estar més per en Manel”. On és ara, en Manel? L'Alícia mira un rellotge. “Ara a la piscina. Si puc, l'aniré a buscar. Si no, hi anirà una noia. Per poc que pugui, seré a casa a l'hora de sopar. El meu fill no porta gaire bé no veure la mare”. I la mare no porta bé no veure el fill, observo. “Exactament”.

Pensa en la mort? “Sí, hi penso, i em fa molta por. Em fa més por la mort que patir. Ja estic acostumada a patir per la salut. No tinc ganes de morir. Sóc vital, encara tinc moltes coses per fer. El que em terroritza més de la mort és que jo hagués d'anar al funeral del meu fill i no a l'inrevés. La mort del fill no la podria resistir”. Es creient? “Sí, tinc una sòlida formació catòlica tant de la família com de l'escola”. Creu en l'altra vida, per tant. “Sí, però no tinc cap pressa a conèixer-la”.

Cullera o forquilla? “Cullera. M'agrada menjar. Cuina tradicional, no gens sofisticada. Cuino pel fill. Els meus macarrons no tenen competència. Paraula d'en Manel”. Parlar de menjar li fa relacionar idees perquè insisteix: “Pleneta... De debò que em veus més pleneta?”

Té més amigues o més amics? “Més amigues. Moltes amigues, la majoria de Blanes. Ens reunim. Parlem de tot: de la vida, de la maternitat, de les relacions de parella... Però també compto amb amics que m'han fet costat en els moments difícils de salut”.

És l'únic candidat que és dona. “Per primera vegada a Catalunya una dona és candidata a presidir la Generalitat i estic molt orgullosa d'aquest honor”.

Lectures? “Història. Tinc un gran interès per les cultures antigues. Els hitites, els egipcis, l'antiga Mesopotàmia... De petita anava a col·legi a Girona. Un autobús ens recollia. Durant el viatge explicava història a les meves companyes i els preguntava la lliçó. Encara se'n recorden. Ara faig el mateix amb el fill”. Què volia ser de petita? “De petita, no ho recordo; de jove, jutgessa, lletrada. Això em va portar a estudiat dret”. Va al cine? Al teatre? “Em falta temps. Sóc de les que quan veu una pel·lícula hi entra. L'altre dia en vaig veure una en un viatge en TGV i em vaig posar a plorar, allà tota sola. Semblo dura, però sóc molt fràgil, cosa que no vol dir que no sigui forta.” Què li preocupa del món? “La pobresa i la violència, especialment l'exercida contra els nens. Em miro el fill i trobo injust que mig món no tingui la sort que tenim nosaltres. Admiro molt els voluntaris que treballen pel Tercer Món”. Una ambició? “Fer feliç el meu fill”.