Política fora
Artur Mas. (CiU)
El sentimental encobert
El candidat de CiU avui està engripat. “Em ve d'estar tant al costat de col·laboradors i de fer tants petons i tantes abraçades. Problema de ser un candidat calent”. Potser vol dir càlid? “Vull dir càlid, però ja pot posar-hi calent”. Sembla un polític: la culpa la tenen sempre els altres. També de la grip? “És que jo em cuido molt. Em rento les mans sovint, porto samarreta fins ben entrada la primavera, vaig molt amb compte amb l'aire condicionat del cotxe... Ara estic més exposat.” Haurien d'haver escoltat el to amb què ha dit “ara estic més exposat.” Com si hagés volgut dir que en campanya electoral els virus l'ataquen més i com si en comptes de virus hagués pensat adversaris.
A part de la grip, té bona salut? “L'any 1992, quan vaig accedir al Departament d'Economia, vaig tenir un ensurt de pujada de tensió, i des de llavors em prenc una pastilla cada dia, em vigilo, i estic molt bé”. Ha arribat l'hora de la pastilla. De la grip o de la tensió. La introdueix en un vas d'aigua i remena. Pensa en la mort? “La vida atabalada em permet allunyar-me tant com puc de pensar-hi, perquè no la desitjo. Entenc que alguns, arribats a certa edat i quan el cos ha patit una forta degradació, la puguin voler, però per sort encara no és aquest, el meu cas”. Quin és el seu estat d'ànim, ara mateix? “Fortalesa, il·lusió, confiança i responsabilitat”. Paro una trampa al candidat que segons totes les enquestes va al davant: i amb fe? “La fe la deixarem per a les creences religioses”. És creient, doncs. “Sóc cristià i catòlic”. Per influència familiar? “La influència familiar, que hi és, no ho explica tot. Molta gent ha optat per camins diferents dels pares, quan s'ha fet gran. Jo sóc cristià i catòlic per influència de la mare i del pare i per reflexió i convicció personal. Crec en una altra vida després de la mort. No en una vida confortable poblada d'angelets sinó en una dimensió per sobre del que és humà. No ho podria explicar, però és que és precisament en aquesta impossibilitat de raonar-ho tot, on se situa un ésser amb l'última resposta, que és Déu. Un Déu que es va fer home amb Jesucrist, testimoni viu de l'Evangeli”. L'oració del credo completa. “La meva oració és el parenostre, que, per cert, només em sé en català. Ho dic perquè quan anant per Espanya em neguen la importància del català, jo els replico dient que un poble que escolta les cançons de bressol de la mare en català i els contes del pare en català i resa el parenostre en català és un poble complet”.
Quina importància dóna a la família? “L'única cosa que em portaria a deixar el que estic fent és la família, en cas de necessitat. Res més. Catalunya és molt important, és la raó de la meva feina, però la família hi passa per damunt”. Jordi Pujol va dir paraules contràries, el dia que es va prometre. Mas em mira amb un punt de severitat. “Repeteixo que hauria de ser a causa d'alguna raó molt poderosa, però li diré que celebrar l'aniversari de la dona o dels fills també és important. La família té uns determinats codis de conducta que s'han de seguir, perquè si el test no es rega la flor es mor”. I s'hi pot dedicar, a la família? “Sóc un pare que segueix els fills a distància, però amb precisió. I l'Helena, la meva dona, em posa al dia del que és menys important”. Aquest home contesta les preguntes com si ja sabés que les hi faries. Abans que acabi de formular-les, ell ja té la resposta a punt. “Tinc tres fills, la Patrícia, de 27 anys, que ha estudiat publicitat i relacions públiques; l'Albert, que en té 23 i és economista, i l'Artur, amb 18, que ha acabat el batxillerat. Cada estiu, sense fallar, trobem uns dies per reunir-nos tots a Fornells, a Menorca. I també amb els avis i altres parents. Som un clan, si ho vol dir així”.
Té amics? “Molts. De Vilassar de Mar, quan era petit; de la universitat, amics fets a través de la meva dona, amics recents... En total, cap a cent. Cada setmana trobo unes hores per reunir-me amb uns o altres, de tal manera que quan s'acaba l'any els he vist tots. Que un dissabte arribo a casa cansat i amb ganes d'anar a dormir? Si hi ha una reunió amb els amics, hi vaig”. I tots són de la seva corda ideològica? “No els ho he preguntat. L'amistat està per damunt de les idees, de les ideologies i fins i tot dels sentiments”. Caram. Sempre és tan racional, tan categòric? Amb els amics, es deixa anar? “Em deixo anar. Parlem de tot. Riem. Tinc sentit de l'humor”.
Cullera o forquilla? “Sóc de forquilla i ganivet, tot i que hi ha sopes que m'agraden molt. No tinc problemes, menjo de tot. Només bec aigua entre hores. Menjant, vi, cervesa o cava”. Cuina? “Una truita, uns ous ferrats, carn a la brasa... Això no és cuinar”. Viatja? “M'agrada molt viatjar i no ho faig pràcticament mai. De tant en tant, una escapada al Priorat o a l'Empordà, una altra d'anar i tornar en un dia a la Camarga amb l'Helena... M'agrada conduir i la velocitat. Quan vaig fer cinquanta anys, els fills ens van regalar un viatge al desert. Algun cop amb l'Helena diem: «Anem a París?». I anem a fer París a peu durant dos dies”.
Què volia ser de petit? “Si haig de fer cas a la mare, primer, posalia, que devia voler dir «policia», i després, aliquíctero, que devia ser «arquitecte»”. I en volia ser? “D'arquitecte, hauria estat impossible, perquè dibuixo molt malament”.
Com creu que el veuen els altres? La pregunta no li ha fet gràcia. Mas ha estat objecte de moltes caricatures que ell troba que no responen a la realitat. Molt bé, doncs com es veu, vostè mateix? “Responsable; amb molta força de voluntat. La feina no m'espanta, al contrari, que me'n busco. Una mica perepunyetes. Lleial. Sóc reflexiu però a la vegada m'agrada el risc. Vol que li ho digui? Jo, en el fons, no sóc gaire cosa més que un sentimental, encara que no ho demostro ni ho demostraré, perquè tots ens hem de protegir, i en aquesta feina encara més”.