Falten dues setmanes

Falten dues setmanes per a les eleccions i els directors de les campanyes van de cul. No saben si estan ben col·locats en la cursa d'obstacles, sense àrbitres, controls i classificació. És com a les etapes del desert del ral·li París-Dakar, en que no hi ha ni carreteres ni senyals i el GPS posiciona el pilot, però no els altres competidors. “Anem bé!”, anima el director, sense saber si el missatge reïx entre els electors i si és entenedor per als nombrosos exemplars d'inòpia política. Hi ha precedents.

A les generals de 1977, la Guàrdia Civil amb l'arma camuflada i de paisà, va controlar els actes polítics públics en què no hi havia policia. En un míting d'UDC a Ripoll, un vehicle amb megafonia va pentinar el territori. Els crits de “la democràcia en llibertat arriba al Ripollès!” i “la democràcia crida a les urnes!”, eren el leitmotiv. Els oradors eren Anton Cañellas, Montserrat Minobis i jo mateix, cap de llista. Poc temps abans de començar, un subjecte em preguntà: “¿El encargao?”. “Diga”, vaig contestar. “¿La interfecta del escenario es la democracia?”, va demanar. Vaig quedar clavat! En dir-li que no, inquirí “¿Estará aquí más tarde?”. En negar-ho, va dir-li a la parella: “Mira que se lo he dicho al sargento: «¿Como va a venir a Ripol la susodicha sujeta?» ¡Vámonos!” I se'n van anar. En no ser-hi la democràcia, no hi havia problema: els altres no érem perillosos. No vaig saber si riure o plorar.

Els candidats es troben en una cruïlla: “He d'endurir el discurs o l'he d'endolcir?”. “He de rebatre els sopars de duro que han deixat anar els contrincants?”, diuen fent elucubracions. Saben prou bé que la política no és una ciència. Hi ha qui creu que és un joc; qui opina que és “una altra cosa”; altres opinen que és un ofici i un mitjà de vida i molts consideren que, si hi ha sort, és una bicoca. Per als que els va malament, una putada, i els que escalen fins al cim, el resultat lògic fruit de la seva intel·ligència. Per als del primer graó, una lloriguera d'envejosos. Per als que s'ho miren des de fora, l'escenari d'un teatre d'òpera en què canten, ballen, toquen, encenen i apaguen llums i munten i desmunten, sota la batuta d'un director. És la realitat política als ulls de cadascú. Tot és relatiu!

El candidat ha de saber que, si és elegit, una cosa és formar part del grup que constitueix el govern; l'altra ser diputat de l'oposició i haver d'esperar. La tercera és no sortir elegit, tenir un sentiment de frustració i obtenir un trofeu: quatre capses de targes amb la inscripció “Pep Pi Brancat – Diputat per Girona – Parlament Català”. Un no pot doctorar-se en política i, d'altra banda, les memòries d'expresidents són poc bagatge. No hi ha problema: la democràcia (no sempre) posa les coses a lloc. O potser, com a Ripoll, no hi acudirà. Winston Churchill va dir el 1965 al parlament anglès: “La democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics”. El gran estadista gairebé sempre tenia raó.