L'home cartell

D'un home que era president i ara ja no ho és se'n diu expresident. I això és el que ara és Joan Laporta, expresident del FC Barcelona, que no és poca cosa. Ni vostè ni jo ho serem mai. Recalco el càrrec –excàrrec– de Laporta (Jan per als amics) perquè a hores d'ara aquest sembla que és el mèrit principal del candidat de Solidaritat Catalana per la Independència -SI-, el que l'ha fet sortir a tots els mitjans de comunicació durant mesos i mesos, i el que fa que algunes formacions se'l mirin de reüll. Se li retreu que hagi aprofitat la presidència del Barça per passar-se a la política, però jo no sé veure que això sigui cap problema. Perquè tothom ve d'algun lloc, no? I hi ve amb la maleta carregada de coses bones i dolentes. Les bones, que és veritat que exercia de català allà on anava. Les dolentes, el seu personalisme, culpable en bona part del capítol aquest darrer i tan estalviable que hi ha hagut a can Barça. Molts mesos enrere li vaig preguntar, quan faltaven només dies per saber si es presentaria o no a les eleccions, si ja tenia les llistes fetes i si, per curiositat, em podia dir qui serien els caps de llista fora de Barcelona. No el preocupava. “Tenim un bon cap de cartell. I amb això n'hi ha prou”, em va dir. Era ell, és clar. I és el que sembla que té el SI. Un bon cap de cartell i poca cosa més. Després hi van posar més noms, els Uriel i els López Tena, però ningú em negarà que ell és ell. Que Laporta és molt Laporta. Solidaritat i Reagrupament diuen moltes coses similars, i a mi em sembla que tenen raó quan parlen d'independència. Però poden acabar fent la mateixa fi: res de res. Ni s'han reagrupat ni s'han solidaritzat. En termes futbolístics, molt tocar la pilota per quedar en fora de joc.