L'home de poques paraules

El que cada cop agraeixo més al president i candidat Montilla és la seva transparència patriòtica. Ell no creu en la independència de Catalunya, i per això ja ha anunciat a so de bombo i platerets que no tornarà a governar amb ERC. (A vegades, quan li sento dir això, gairebé em creuria que ho ha descobert ara, això que ERC és independentista, i que el van enganyar quan va fer el tripartit). Montilla és home de poques paraules –suposo que per això al PSC es van inventar allò de “fets, no paraules”–, no té una gran oratòria –jo diria que la té nul·la– i a vegades quan parla en públic fins i tot em fa patir. Però s'ha de reconèixer que ell i el seu equip ho han sabut transformar positivament, i que en comptes de parlar d'un candidat amb poc carisma i poques paraules, ara parlem d'un candidat que va per feina, treballador, modest i assenyat. Però l'estratègia del PSC en aquesta campanya em despista. En algun moment he arribat a pensar que el cap de campanya del PSC era el mateix David Madí, que feia hores extres al carrer Nicaragua perquè els socialistes ja treballaven per la sociovergència. Però no. Temo que alguns socialistes treballen per la sociovergència, alguns altres, per fer que es compleixin les previsions del CIS i la patacada no sigui espectacular, i d'altres, tot i anar a les llistes, es dediquen simplement a mirar-s'ho, a veure què passa. No sé si el PSC té o no sector catalanista, però els puc ben assegurar que, si en té, passa molt desapercebut. I em fa l'efecte que és perquè espera. Fins i tot Castells, se n'ha anat sense tancar la porta. Montilla ens hauria d'aclarir d'una vegada què serà finalment el PSC i què passa amb Madrid. Però ja se sap, és home de poques paraules.