I encara bo que tenim la ràdio!

L'expressió que encapçala l'article és fruit de l'observació del tractament que dispensa el sistema comunicatiu català a les forces polítiques en concurrència i el resultat que ofereix als ciutadans que segueixen la campanya. Ja sabíem què passaria amb les televisions públiques, obligades pels blocs electorals minutats. I amb les privades poc s'hi podia comptar atès que giren sistemàticament l'esquena a tots els temes que no puguin rendibilitzar en termes d'audiència.

La sorpresa –relativa– ha estat l'estratègia informativa dels diaris. En els mesos anteriors a la formalització de les candidatures, parlaven a bastament de les forces parlamentàries actuals i dels
altres aspirants a escó més coneguts i versemblants. Però un cop dins la campanya oficial, aquests darrers han desaparegut del tot –o gairebé– del mapa informatiu dels rotatius amb més difusió, talment com si els blocs s'haguessin estès als mitjans privats, que tenen llibertat editorial (almenys, Joan Laporta i Joan Carretero surten a l'Avui i El Punt dia rere dia).

Per això, la ràdio apareix com una alenada d'aire fresc: els programes del matí permeten als tertulians –i de vegades als oients– trencar el “bloquisme” electoral o blindatge que el sistema polític i algunes grans empreses periodístiques han bastit. Encara que sigui mínimament. I cal recordar que la ràdio l'escolten al matí un de cada quatre ciutadans, i entre molt poques emissores sumen cada matí més d'un milió dos-cents mil oients amb interès per l'actualitat.