“No és que ERC s'acosti a CiU, és que ERC no s'ha mogut”

És un perill que estic explicant als que dubten entre Esquera i un altre partit, l'abstenció o el vot en blanc. Que no dubtin, que facin costat a Esquerra, perquè ens podríem trobar amb aquesta paradoxa: manifestació del 10 de juliol, més independentisme que mai, i que qui acabi tallant el bacallà a Catalunya sigui el PP.

Perquè som els que vam arriscar més. Que ICV doni suport al PSC, és lògic, està molt supeditat al PSC, però és Esquerra, el que fa el tomb. Si no arriba a ser per Esquerra, hauríem tingut trenta anys de CiU. Ho sap tothom. I sobretot perquè Esquerra fa una aposta difícil, entenc que a molta gent no li agradi: generar alternança democràtica, que tothom hagi arribat al govern i que una part de la població s'hi vegi representada. És una aposta amb risc, que no té un rendiment electoral automàtic, però cohesiona el país.

Intentaré que no, estic treballant perquè no passi. És lògic que la crisi passi factura a tots els partits de govern, i ens trobem que hi ha gent que és impacient, perquè és lògic que la gent tingui pressa i que vulgui ser independent ara. Però en aquesta campanya ha quedat palès que no serem independents el mes que ve. M'agradaria tenir majoria absoluta i proclamar la independència directament. No tinc cap dubte que ho faria, però no va per aquí. Estem més a prop de la independència, però encara ens falta treballar molt. Cal una societat cohesionada civilment, un model econòmic que ens permeti millorar l'exportació per no haver de dependre del mercat espanyol, i la consciència clara que Catalunya hi surt guanyant.

És el que porta molts catalans a entendre que comportaria equitat en el model de relacions amb Espanya. El defensarem, perquè l'hem defensat sempre; som coherents, i és el millor que podríem tenir mentre no som independents, però és evident que l'Estat espanyol serà molt difícil que l'assumeixi.

Més que no serà possible, és més complicat que fer un referèndum, perquè el concert implica canviar les regles de joc. Això és el que vaig intentar explicar, i crec que me'n vaig sortir, quan en aquell punt de la campanya vaig dir que Madrid és una festa fiscal i a Andalusia no paga ni Déu. El PSOE i el PP tenen un acord de no tocar el nord, el País Basc i Navarra. Els respecten, i defensen amb dents i ungles que tinguin concert econòmic; al sud hi ha un model subsidiat, i mentrestant Madrid va guanyant. Els perjudicats som nosaltres. Abans serem independents que no hi haurà una voluntat de reforma de l'Estat. Si el procés independentista avança, hi haurà un moment que l'Estat voldrà pactar. Això és una constant en la història d'Espanya. Ho va voler fer amb Cuba: quan ja era gairebé independent, li va oferir un estatut d'autonomia. Però ja serà tard. A Espanya, si fos intel·ligent, li convindria canviar les regles de joc, però no ho farà.

No. El concert econòmic l'hem demanat des del 1992, i CiU deia que era una barbaritat i un error. Miquel Roca i Jordi Pujol es van equivocar quan van renunciar-hi. Si haguessin fet cas a Ramon Trias Fargas o a Heribert Barrera, ara tindríem la situació dels bascos. Celebro que CiU hagi rectificat al cap dels anys. No és que Esquerra s'acosti a CiU, és que Esquerra no s'ha mogut. Aquells que ho ridiculitzaven, ara se'n fan valedors.

No ens podem quedar arronsats pensant que el TC ens ha passat per sobre. S'ha de lluitar. Hi ha capacitat per fer una llei de política lingüística que ens doni marge defensant la llengua comuna i pròpia, el català, eludint aspectes de la sentència. El TC tomba que el català sigui preferent, però podem continuar fent la política del català com a llengua vehicular. El PP ha començat una segona ràtzia, ha anat més enllà de la sentència i ara va pel concepte vehicular. Hem de fer una llei que ens blindi i que doni cobertura al que hem anat fent: un canvi de tendència. Hem regulat i hem posat sancions en la llei del cinema. Amb el decret d'universitats, he passat vergonya quan he vist gent de l'àmbit catalanista en contra que un professor que es queda a viure a Catalunya i vol exercir la docència conegui el català. M'ha decebut profundament. El catalanisme té coses compartides, que són intocables, no s'han de qüestionar. Demano a la gent que valori el que ha fet Esquerra per la llengua d'aquest país.

La gent vol partits sòlids i estables. Per això vaig deixar la conselleria de Governació, vaig agafar el partit i vaig intentar resoldre tan bé com vaig poder un congrés molt complicat. Ara puc dir que Esquerra és un partit absolutament cohesionat i que afronta el futur i les eleccions amb tranquil·litat. Vivim instal·lats en una paradoxa: volem partits oberts i transparents però sòlids, i això no és fàcil, perquè es critiquen molt els partits que tenen estructures amb molt lideratge i poc debat, però al final la gent vol que els partits estiguin endreçats, prenguin decisions, siguin coherents i no perdin el temps amb debats interns i estèrils. Esquerra ha rectificat.

Plantejarem un procés per reforçar el partit a nivell intern, a nivell estatutari, però són més importants les altes que hem tingut aquestes darreres setmanes, cosa que simbolitza Joan Manuel Tresserras, que no era militant i se n'ha fet. Esquerra, l'endemà del 28-N, té una voluntat molt clara, que tota la gent d'esquerres que vol un estat propi ha de tenir un referent. Tresserras caracteritza aquest esperit. Per mi això representa la línia d'Esquerra que hem de continuar eixamplant. Però això vol dir també que necessitem un partit que als ulls de la gent tingui un temps per al debat i un temps per a la lluita política.

No m'ha estranyat, perquè ell en algun moment ho havia expressat en la intimitat. Jo crec que ha agafat por. Després de la sentència i de la manifestació, que va venir i ho celebro, és conscient que per la via autonòmica no té res a fer, i que el PSC entra en un moment molt complicat. N'és conscient, i ha decidit donar el relleu a un altre equip que pugui pivotar tot això en millors condicions. El PSC havia de fer un pas, però no ha tingut valentia: dir al PSOE que no ha defensat els seus interessos al TC. José Luis Rodríguez Zapatero va deixar caure l'Estatut que havia pactat amb Mas i Montilla, i Montilla ha decidit fer un pas enrere.

És una data emblemàtica, 300 anys d'ocupació. M'agradaria presentar-m'hi, però m'agradaria haver celebrat el referèndum abans. Les eleccions més importants són el referèndum.