La regla monàstica de la suma

Es col·loca davant el faristol, amb les nou senyeres altre cop al darrere i, al fons, el monestir de Sant Benet. El prat, verd. Abrics, bufandes, sort del sol. L'acte promet aquella èpica que sovint buscava Jordi Pujol. Artur Mas es construeix el seu relat. Aquí va ser proclamat candidat de CiU fa deu mesos, quan la federació tot just engegava la precampanya. Els càmeres filmen, els fotògrafs disparen. Josep Antoni Duran i Lleida se li arrapa. Mas no admetrà preguntes. La solemnitat s'explica per ella mateixa, diria algú. “Vull refermar els principis i el compromís que vaig proclamar en ser escollit candidat”, comença Mas. A Sant Benet, des de mitjan segle XIX que no hi ha monjos. “Durant aquests anys hem après que el govern no és una finalitat per ell mateix sinó que és tan sols un instrument”, hi afegeix. Però la vida de la badia es va allargar durant 900 anys. Set són els que CiU ha passat a l'oposició. “Certament, tenim set”, reconeix. “Però que ningú no s'equivoqui”. Aquesta ànsia, assegura, “està impregnada d'esperit positiu, d'afany per superar reptes, de voluntat d'aixecar el país”.

El treball. “Ora et labora”, deia el codi que regia la quotidianitat monàstica benedictina. Mas s'enorgulleix sempre, quan ho recorda, que CiU ha resistit estoicament malgrat els dos intents fracassats de recuperar la Generalitat, contra els pitjors pronòstics. Avui no ho farà. Parla de la perseverança, però aquesta vegada es refereix a la del país. “La mateixa història de Catalunya demostra de manera rotunda que el que mai hem perdut [...] és la flama que continua escalfant la nostra catalanitat i la nostra voluntat de ser un poble lliure i una nació plena”. Els de Mas sembla que han encunyat una nova regla, inspirats per la de Sant Benet, amb què s'han regit al llarg dels últims mesos. La de la suma: defugir el sectarisme, fer gala de la humilitat, engrescar el propi electorat, obrir les portes del monestir nacionalista als votants d'altres partits. “Amb convicció i tota la il·lusió, crec sincerament que hem demostrat que si Catalunya suma, pot, i només així pren tot el sentit defensar una gran majoria per fer realitat un gran projecte de país”, sentencia Mas.

I aleshores, els referents. El presidenciable parla dels modernistes. És sabut que la família del pintor Ramon Casas va comprar Sant Benet a principis del segle XX, com a residència d'estiu. La restauració va anar a càrrec de Josep Puig i Cadafalch. Mas també cita els noucentistes, Prat de la Riba, i dos presidents de la Generalitat. El primer, Francesc Macià i la “Catalunya econòmicament pròspera, socialment justa, políticament lliure i espiritualment gloriosa” que va prometre al poble. El segon, Pujol, amb qui només ha compartit un acte de campanya. CiU s'ha esforçat a exhibir renovació interna. Enumera el prestigi, l'esforç per la convivència, el país modern i digne pel qual va treballar l'encara president de Convergència i tota “una generació de catalanistes” durant vint anys. Pretèrit imperfet. Temps passats, missatge entès. I minuts després, acaba.