Les ferides roges a la terra verda

Patxi López no es va assessorar del tot malament amb vista a donar una imatge raonablement equilibrada al seu discurs d'investidura d'ahir. Incloure Gema Zabaleta en el govern i parlar-hi del poeta Lauexeta –del PNB– va ajudar a ensucrar un xic la poc estètica operació que es va escenificar al Parlament. Ara, que ningú no s'enganyi. No va servir per esbandir l'enorme escepticisme que senten la majoria de bascos davant l'arribada del tàndem PSE-PP a Ajuria Enea. En citar Lauexeta, López va parlar amb orgull de la metàfora de les «ferides vermelles» (que signifiquen les proletàries mines de ferro) a les verdes muntanyes de Biscaia. Ho féu com a representació de la irrupció de l'obrerisme en l'arcàdia rural basca. No féu esment, però, de la manera en què aquestes ferides vermelles, simbolitzades –se suposa– pel PSE, han aconseguit finalment accedir a Ajuria Enea. I si el pas realment es pot considerar remotament una fita socialista.

Cal no oblidar que aquest accés al palau no ha estat gràcies a la tradició d'acords entre socialistes i nacionalistes, a la qual dedicà tant d'espai el de Portugalete, sinó que ve gràcies a l'acord entre socialistes i els qui des de sempre figura que han estat els més acarnissats opositors de les ferides vermelles: l'oligarquia monàrquica i espanyolista de Neguri, representada avui pel PP al País Basc. Resulta difícil de vèncer la temptació de pensar què no haurien pensat els vells socialistes d'Eibar i d'Enkarterriak en saber que la primera vegada que el PSE accedia a Ajuria Enea ho feia gràcies a un pacte amb la dreta més recalcitrant, la de tota la vida, capitanejada pels antics enemics de la classe obrera i de la cultura basca, els qui sermonegen a diari contra els drets més mínims dels bascoparlants.

D'altra banda, en el discurs, el nou lehendakari va seguir en la línia d'apel·lar al suposat «desig de canvi» de la societat basca per justificar l'arraconament del PNB del poder. Deu ser dels desigs prefreudians que han trobat més estretor a l'hora de penetrar a l'òrbita de la consciència basca, perquè no hi ha cap enquesta raonable que n'hagi parlat. El fervor que ha causat la imminència d'un govern del PSE, amb el suport del PP, ha brillat absolutament per la seva absència. Amb encert, el lehendakari sortint ha definit l'operació (que ha permès l'accés del PP i el PSE al poder) com un «acord d'estat per resoldre un problema d'estat». Certament, cal sospitar que els veritables interessos del poble basc han estat la darrera cosa que han tingut en compte els nous apoderats, tal com ha evidenciat al llarg dels anys el tractament de l'Estatut de Gernika, encara molt poc desenvolupat en algunes àrees clau; o en el menyspreu més absolut per la voluntat de la majoria de bascos, representada durant almenys vuit anys per majories (encara no amputades) al Parlament de Vitòria que volien exercir el dret a decidir. Ara la comunitat autònoma basca, capitanejada pel PP i el PSOE, es veu exposada a l'amenaça de veure's com un dels darrers territoris autonòmics sense renovació estatutària, un greu contrasentit si tenim en compte que és la que té –juntament amb Catalunya– una consciència nacional més clara i enèrgica. Malgrat tot, i a pesar de la falta d'explicacions de López a la supressió efectiva del dret del poble basc a decidir que significa el seu nou govern, el nacionalisme basc també ha de ser autocrític davant aquesta situació. La divisió interna que el sacseja és el bé més preuat de l'espanyolisme, que busca la provincialització definitiva de la díscola Euskadi. Ha de prendre nota de la facilitat amb què els partits de Madrid s'han posat d'acord per assegurar les prioritats nacionals i les raons d'estat, amb l'agreujant d'haver-ho de fer essent una minoria política i social al País Basc. Però mira, ho estan aconseguint. Ara els basquistes han de fer el mateix. El problema més greu amb vista a aconseguir-ho, no cal dir, és la continuada existència d'ETA, una acció que podria donar encara més legitimitat a López com a timoner minoritari de la nau basca. Si aquest magma antiterrorista és el que fins ara ha permès l'antinatural unió entre dreta espanyolista i les «ferides vermelles», a partir d'ara han de ser les «verdes muntanyes», les que es posin d'acord per fer valdre la seva majoria natural.