28-N / 29-N
La sensació que un té sobre el nou mapa electoral de Catalunya és que les coses només podien anar tal com han anat. Si les tres potes del govern Montilla no es van presentar fent bandera de la seva pròpia tasca sinó més aviat fugint-ne o silenciant-la, era impossible que els electors els dipositessin una gran confiança. L'aventura política del tripartit –tan ben intencionada en el moment històric de la seva gestació– ha organitzat, en aquestes eleccions, el seu propi funeral. El cos electoral, en un moment amb les il·lusions sota mínims, s'ha fet un pla de pensions al menor risc possible. I CiU ha obtingut un resultat magnífic. El moment polític ha quedat contaminat de l'ambient financer i ara el punt de partida indispensable és, pura i simplement, la confiança. El resultat electoral i la tradició política de CiU auguren estabilitat i velocitat de creuer a la seva acció de govern.
Per bé o per mal, el país es retreu i assumeix guions del passat. CiU s'ocupa de la governança a la Generalitat, i el PSC és l'ofrena (o el xai sacrificat) que s'ofereix al PSOE per garantir una relació complementària i sense turbulències entre Catalunya i Espanya. A canvi, cal esperar “peix al cove”, aquesta vegada anomenat “pacte fiscal en la línea del concert”, com en diu ara Artur Mas. A l'horitzó, com en el cicle polític de dècades anteriors, treu el cap una victòria del PP per posar ordre a les fantasies federalistes i tallar amb mà de ferro les temptacions independentistes. I tornem a començar, perquè una Espanya dirigida per l'actual PP retroalimentarà les nostres aspiracions a poder viure, com diuen les cançons, “lliures i en pau”.
La història té tendència a repetir-se, però no es repeteix mai exactament del tot. Hi ha motius per a l'esperança: el president sortint –i els altres derrotats– han assumit la situació amb dignitat i bones maneres; el president entrant porta damunt l'èpica personal i política d'un llarg camí fins a la presidència. Aquests anys de penitència han modelat i refinat el seu caràcter i ara sap molt bé que “res no fou mai fàcil en els regnes de la terra”. Per això reclama el suport de tothom. Li hem de desitjar tota la sort del món.
Deia que el primer repte del president Mas serà retornar confiança als catalans i confiança en la marca Catalunya. Per més endavant, i si la crisi general no ho espatlla tot, el repte serà generar autoestima i orgull de país. Injectar optimisme als ciutadans (és a dir, sensació de felicitat) és la finalitat última de la política democràtica, tal com va consagrar la Declaració d'Independència dels EUA. Per això, el millor desig per al govern que sorgirà del 28-N és que es confongui amb el record del 29-N. El joc del Barça de l'altre dia –i consti la meva òptica periquita– remet a les bases ideals d'un nou projecte polític per a Catalunya: confiança, autoestima, esforç, creativitat i optimisme.
