Aires de presidents

Quatre presidents, dos entrants i dos sortints, i un sol acte. Molts motius per a la tibantor però cap estridència. Un exercici de màxima civilitat, l'essència de la democràcia escenificada en un cerimonial de relleu institucional. En això va consistir ahir l'acte de presa de possessió de Miguel Ángel Gimeno com a nou president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Una cerimònia carregada de la litúrgia judicial, i carregada també de personalitats –moltes de togades que ho eren ahir i ho continuaran sent avui i moltes de polítiques que deixaran de ser-ho aviat– que van deixar petit el saló dels passos perduts del Palau de Justícia, empetitit ja per si mateix per les obres de reforma que s'hi duen a terme.

Gimeno va jurar el càrrec davant la presidenta sortint, Maria Eugènia Alegret, i sota l'atenta mirada de dos homes que ben aviat protagonitzaran un acte idèntic en un altre espai noble d'un altre edifici noble de la ciutat, el saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat. José Montilla i Artur Mas van coincidir, així i per primer cop, des que les urnes van donar diumenge el tret de sortida a un nou cicle polític. Es van trobar, van estar parlant llargament i de manera distesa transmetent la lliçó que el país que representen és més a prop que mai de fer el cim de la maduresa democràtica.

I Alegret i Gimeno van donar una altra mostra de maduresa i normalitat de país en fer els seus parlaments íntegrament en llengua catalana, tret d'una brevíssima introducció de Gimeno on va mostrar el seu compromís en la defensa de l'estat constitucional i de dret. També tots dos van coincidir a marcar com a repte pels anys que vénen la normalització lingüística als jutjats.

Primer va intervenir Alegret, a qui és evident que costarà superar el desencís de veure que el poder judicial no li ha confiat un nou mandat al capdavant del TSJC, i tot seguit ho va fer Gimeno amb un discurs on va tornar a parlar del seu objectiu de la “bona justícia” i de la necessitat de marcar-se reptes d'excel·lència als tribunals.

El nou president va deixar clar que el relleu en el càrrec suposarà també i de manera obligada un nou tarannà, comprometent-se de manera especial en la defensa dels drets dels “més vulnerables”. Gimeno va acabar evocant la Declaració dels Drets Humans i es va acomiadar citant Martí Pol: “Mentrestant / vetllem el curs del vent i fem preguntes, / que cada mot sigui una vela hissada / i cada gest una paraula”.

Ahir el Palau de Justícia va estar ple de gestos i bones paraules, per donar la benvinguda als que inicien un nou camí i per acomiadar els que han arribat al final d'un trajecte. Molta gestualitat, cap estridència. Cronos, des dels frescos de la paret, s'ho va mirar complagut, déu com és del bressol de la democràcia.