La seriositat

Em vaig fer un tip de riure amb les insòlites declaracions d'Anna Simó segons les quals “el govern dels millors ha acabat sent el govern de la gent del partit”. Aquesta sí que és bona! Les paraules de Simó, que és per mèrits propis la cara visible de l'enfonsament d'ERC, faran evocar en molta gent l'estil extravagant dels darrers set anys. Aquesta és potser, per contrast, la primera impressió que hom s'emporta de les poques hores d'Artur Mas com a president de la Generalitat: la seriositat.

Mas va dir que faria un govern d'aquest tipus, i així ha estat finalment. Punt. Em sembla, en tot cas, que no sóc precisament l'únic que veu les coses d'aquesta manera. Ahir mateix, l'Avui preguntava als lectors què en pensaven, d'una de les incorporacions probablement més polèmiques del govern, la de Ferran Mascarell com a conseller de Cultura. Doncs bé, la immensa majoria s'hi mostraven d'acord. Continuem rient, però. Evoquem ara les fantasioses travesses periodístiques que es van fer fa ben poques setmanes sobre els consellers de Mas. Tothom parlava del cèlebre pinyol. Que Oriol Pujol seria conseller d'això, que David Madí, d'allò altre; que a Francesc Homs li tocaria governació... Tots col·locats de consellers, ja ho veuen! Doncs no.

Artur Mas sap que la procedència dels vots que li han atorgat la victòria electoral és molt heterogènia en tots els sentits. Per responsabilitat, per pura seriositat, el seu govern ha de fer-la visible. Això vol dir que a moltes persones els semblarà malament el perfil manifestament nacionalista de Felip Puig, i a d'altres, el perfil manifestament regionalista de la consellera Pilar Fernández Bozal.

La gestió d'aquestes diferents sensibilitats serà sens dubte complexa. Tan complexa, ni més ni menys, com el país que ha apostat clarament per Mas.