Objectiu: les grans ciutats

Ara fa quatre anys, en les darreres eleccions municipals, el PSC va obtenir, com sempre des del 1979, el triomf en nombre de vots. No només això: els socialistes van ser la llista més votada en 21 de les 23 ciutats de més de 50.000 habitants que hi havia a Catalunya i, gràcies als pactes posteriors, va aconseguir l'alcaldia en les 10 ciutats més poblades del país. També ha estat una constant en les vuit conteses electorals municipals que CiU hagi estat la força guanyadora en nombre de regidors. Aquest fet només es va trencar el 1979.

En les eleccions del 2007, però, hi va haver alguns elements que fan pensar que les del proper 22 de maig poden ser, juntament amb les del retorn a la democràcia, les més obertes que s'han fet mai. Per això i per la seva aposta de proximitat, El Punt estrena avui al diari i al web aquesta subsecció, 22-M Eleccions Municipals 2011, on un equip d'un centenar de periodistes territorials analitzarà, poble a poble, tot el vinculat amb aquests comicis fins a la composició dels nous ajuntaments.

Ara fa quatre anys, CiU va aguantar la pressió dels grups del tripartit i va tornar a guanyar en nombre de regidors, obtenint, a més, 337 majories absolutes arreu del país. I, a més, va ser capaç de començar a atacar els espais que sempre havien estat reservats a les esquerres: va guanyar en una sèrie de ciutats mitjanes com Martorell, Manresa, Figueres, Ripoll, Banyoles, Cardona, Cardedeu, la Garriga, el Vendrell, Tortosa o Berga, on no governava, va créixer a Barcelona o a Badalona i es va consolidar a Sant Cugat del Vallès. Ara, després de la clara victòria de CiU a les catalanes però sobretot amb l'enfonsament i la crisi interna de PSC i ERC, l'assalt a les grans ciutats catalanes sembla a l'abast dels convergents. I aquest és el seu gran objectiu, com mantenir-les ho és el del PSC.

Totes les enquestes, fins i tot les del mateix Ajuntament, donen el candidat de CiU, Xavier Trias, com a guanyador a Barcelona per davant de Jordi Hereu. Ara, però, caldrà esperar a saber qui serà el candidat socialista; però, sigui qui sigui, mai CiU no havia tingut tan a prop la victòria. Els resultats a les catalanes, tot i haver-se de prendre només com una tendència, han donat ales als nacionalistes: CiU va guanyar en 19 de les 23 ciutats de més de 50.000 habitants i en algunes, com Sabadell o Terrassa, la diferència amb el PSC va ser abismal. Els nacionalistes, a més, volen mantenir totes aquelles ciutats mitjanes que ja van arrabassar al PSC o a ERC l'any 2007 i on, a les catalanes, van apallissar els socialistes.

Més enllà de Barcelona, en aquestes eleccions hi ha altres punts calents arreu del territori. Serà capaç la socialista Núria Marín –que també pot haver de sotmetre's, com Hereu, a un procés de primàries– de mantenir la majoria absoluta de Celestino Corbacho? Pagarà la també socialista Núria Parlon el cas Pretòria i les greus imputacions que afronta l'exalcalde Bartomeu Muñoz? Quin efecte tindrà el canvi de candidata del PSC a Girona amb la renúncia d'Anna Pagans i l'entrada de Pia Bosch? Serà capaç Josep Fèlix Ballesteros de mantenir Tarragona en mans socialistes després de posar fi, el 2007, a divuit anys d'hegemonia convergent? Podrà Ferran Bel assegurar que Tortosa recupera l'hegemonia convergent després d'haver trencat, fa quatre anys, el parèntesi socialista provocat per l'aposta pel transvasament? I, finalment, podrà Àngel Ros mantenir la majoria absoluta a l'Ajuntament de Lleida?

ERC, que el 2007 va aconseguir 104 majories absolutes tot i perdre 80.000 vots, haurà de lluitar per no ser el principal perjudicat per l'extensió de candidatures de la CUP –20 regidors el 2007, la majoria en zones d'ERC– i la irrupció amb força, si manté la il·lusió generada a les catalanes, del SI de Joan Laporta.