“En política, el País Valencià és un poc italià”

A través de prohoms de la pàtria, des de Ventura, Estellés i Fuster fins a Alfaro o Renau i tants d'altres, ACPV va aglutinar tot un potent moviment de renovació cultural a la darreria del franquisme, que va aconseguir canviar la línia de la història d'aquest país, no tant com voldríem, però és cert que s'hi va produir un canvi, i que aquest impuls continua. ACPV ha procurat mobilitzar la societat, apropar la llengua als joves amb la promoció dels nostres músics o difondre la idea dels interessos econòmics que tenim amb Catalunya. Aquest avanç no hauria estat possible sense una base social extensa de desenes de milers de valencians que creuen en el país però que no tenen accés als mecanismes de poder.

Primer ens vam obsessionar per l'escola i per formar mestres de català. En arribar la democràcia en teníem ja 10.000. Allò va ser providencial perquè quan la Generalitat va posar en marxa l'ensenyament en valencià ja disposava dels mestres. Després vam veure que calia promoure un espai de comunicació audiovisual i vam portar el senyal de TV3 i vam reivindicar que Canal 9 fóra en valencià. Més tard, ens vam centrar en la creació d'institucions nacionals d'àmbit dels Països Catalans que englobaren totes les àrees. Igualment, hem actuat com a seminari de polítics i de gent de la cultura.

Al País Valencià et passes una part important del temps lluitant per evidències, però a ACPV som molt cabuts. El 2010 han passat dues coses esperançadores. Una, el trencament de les fronteres del món econòmic i la consegüent reivindicació de l'eix mediterrani, i l'altra, la ILP. Però també n'han passat de preocupants, com ara la pèrdua de l'estructura financera del País Valencià amb les fusions en què han participat Bancaixa i la CAM o el fet que ens hagen col·locat a 95 minuts de Madrid amb el TAV.

Mai en la història espanyola i europea cap govern havia aturat una ILP, un parlament sí, però un govern no. Va ser una cosa mai vista. Sense Fernández de la Vega, en efecte, treballem perquè s'alce el vet. Si finalment la ILP tirara endavant, representaria un avanç històric.

El País Valencià és un poc italià: per una banda hi ha la societat i, per una altra, el desastre polític que aguantem. El problema de fons és polític. N'hi hauria prou que hi haguera una força pròpia amb poc més de 15 diputats a les Corts Valencianes per redreçar la situació, però jo no sóc polític. Malgrat tot hem avançat prou pel que fa a la consciència nacional.

Espere que puga avançar en la normalització de les relacions. Ara és un bon moment, tots els agents polítics i socials estan d'acord a impulsar-les. Però no ho tindrà fàcil, la direcció política de la dreta espanyola al País Valencià hi és molt contrària, i només ha variat la seua posició perquè hem aconseguit influir sobre la societat.