Ricard Gomà surt al ring d'unes eleccions municipals amb la pega de ser un dels líders menys coneguts a Barcelona, tot i que és regidor des del 2003.
Més que plantejar què oferirà ICV-EUiA per a la ciutat, el que estem fent ara i el que ens agradaria fer en el futur és que ICV-EUiA pogués connectar molt amb els problemes i les inquietuds però també amb les expectatives, les aspiracions i els drets de la majoria social progressista de Barcelona, que creu que Barcelona inevitablement ha de canviar i ha de ser una ciutat més humana, més habitable. Una Barcelona que ens agrada molt però que també la volem diferent, la volem millor. Per on passen les prioritats? Hi ha una prioritat que és essencial i és que Barcelona ha de fer una aportació com a ciutat a una sortida econòmica de la crisi que ha de ser socialment justa i ambientalment sostenible. Barcelona, segurament, és una de les poques ciutats que ha pogut travessar aquesta crisi expandint la seva despesa social, sense cap retallada, i crec que això té molt a veure amb la nostra presència en el govern. Doncs això s'ha de consolidar de cara al futur, però no n'hi ha prou perquè també cal que ens posicionem contra la lògica de les retallades socials a altres nivells. Perquè quan el govern de l'Estat retira una prestació d'atur ho pateix la gent que està vivint als barris de Barcelona. Quan els bancs executen una hipoteca i una família queda desnonada, això és una vivència i un patiment molt quotidià. Per tant, és necessari modificar la legislació hipotecària encara que no ho puguem fer des de l'Ajuntament però hem de dir que s'ha de fer. Per tant, aquesta és una prioritat essencial per nosaltres.A banda d'això, dues idees més. Una, és que Barcelona és una ciutat on –als barris– encara avui s'expressa molt un teixit veïnal, comunitari, molt viu, amb molta capacitat de compromís i per tant cal construir millores als barris de la mà de la gent social i compromesa. I una altra idea és que cal fer una segona revolució ecològica a la ciutat. Fa 10 anys era impensable que avui poguéssim tenir gairebé 200 quilòmetres de carril bici a la ciutat, o un servei públic de bicicletes amb més de 100.000 abonats o que tinguéssim ja la recollida selectiva de la fracció orgànica a tota la ciutat. Per tant, hem fet una aposta ambiental molt potent però l'hem d'aprofundir i en els pròxims anys hem de fer passos molt decisius en la lluita contra el canvi climàtic i de mobilitat sostenible.
Proposa una nova etapa d'ecologisme creatiu però justament el govern català ha suprimit la conselleria de Medi Ambient...
La supressió del Departament de Medi Ambient l'entenem com la decisió d'un govern molt antic, molt anacrònic. Avui Catalunya és, juntament amb Grècia, l'únic país de la Unió Europea que no té Ministeri de Medi Ambient. Països com Alemanya que tenen un govern conservador, democratacristià, no només tenen un Departament de Medi Ambient molt potent sinó que aquest departament s'està marcant objectius per l'any 2020 molt audaços. Ho valorem molt negativament però en canvi creiem que Barcelona ha de continuar aixecant la bandera d'això que n'he dit ecologisme creatiu perquè a la ciutat s'hi produeix la cruïlla entre dues dinàmiques molt importants. L'una és el compromís global i l'altra, l'ecologisme de la vida quotidiana, tot el que són els canvis d'estils del dia a dia, les noves maneres de viure, de relacionar-nos, de produir, de consumir, de moure'ns. La revolució ecològica no pot venir només de les polítiques, ha de venir també del canvi d'hàbits i de les actituds personals.
Així, proposarà reduir la velocitat en alguns trams de les rondes als 60 km/h, com va prometre l'Imma Mayol?
Ja hi ha alguns trams de la ronda en què el límit de velocitat és ara a 60. De fet, les mesures de reducció de velocitat, ja sigui a la ronda o a les entrades de Barcelona, a nosaltres sempre ens agrada explicar que no és tant una mesura de congestió del trànsit com, sobretot, una mesura de salut. El principal determinant ambiental de la salut és la qualitat de l'aire. Si millorem la qualitat de l'aire, incrementem la qualitat de vida de les persones. Una de les millors maneres de millorar la qualitat de l'aire és reduir les emissions que provoca la congestió del trànsit o el trànsit a un excés de velocitat. Nosaltres continuarem fent una aposta molt potent perquè Barcelona tingui un aire de qualitat, respirable, i això inclou també tenir una política valenta de restricció de la velocitat.
Encara que no sigui popular...
Jo crec que va sent cada vegada més popular a mesura que es va explicant i a mesura que es va entenent. Quan s'explica que la reducció de velocitat a les entrades de Barcelona ha provocat que milers de persones haurien mort o haurien emmalaltit i no ho han fet, aquest és un missatge molt potent, que entre la velocitat i la vida, la immensa majoria de la gent triarà la vida, jo crec que també.
Diu que la ciutat és ben diferent de fa quatre anys. Parla només de la crisi?
Jo crec que hi ha dos grans elements de canvi en el teixit humà de la ciutat. D'una banda, hem tancat en el 2010 el que podríem anomenar la dècada de l'acollida global de la ciutat. En 10 anys hem passat de 30.000 a 300.000 persones nouvingudes. Avui tenim una ciutat on hi ha residents de 200 nacionalitats, on s'hi parlen 165 llengües i una ciutat que ha fet una transició a la diversitat de manera molt ràpida i jo estic convençut que amb èxit, sense conflictes de convivència, amb respecte, amb capacitat de construir dinàmiques de convivència intercultural als barris, el que no vol dir que no es faci sense problemes ni fragilitats, però també amb una aposta molt clara per polítiques municipals que generen aquesta convivència intercultural als barris. El segon, els impactes socials de la crisi. En tres anys hem passat de 45.000 a més de 100.000 persones en situació d'atur. Hi ha milers de famílies que han perdut el seu habitatge, desnonats per culpa d'una execució immobiliària en una situació que és rabiosament injusta: són persones que el banc les fa fora de casa perquè estan afectades per una crisi que ha generat el mateix banc. Si el treball i l'habitatge són les dues grans palanques de l'autonomia personal, l'atur i el desnonament són els dos grans factors de risc d'exclusió i aquesta és una realitat que està avui present a la ciutat. Però al costat d'això hi ha un tercer element, que abans esmentava i que ens dóna el to de l'esperança, i és que, malgrat tot, Barcelona no és una ciutat que rep les conseqüències de la crisi des de la incapacitat de generar respostes sinó des d'una forta capacitat de generar respostes als barris.
Ha reconegut que vivim una etapa de falta de sintonia entre les persones i el relat col·lectiu de ciutat. Per què i com es pot solucionar?
Des que vam constatar que el Fòrum de les Cultures significava el fracàs, l'obsolescència d'un model de transformar la ciutat a cop de grans esdeveniments, que havia pogut funcionar als Jocs Olímpics del 1992 però que amb el Fòrum no va funcionar, més enllà que representés una transformació urbanística i de sostenibilitat important al Besòs, no va funcionar com a gran esdeveniment. Per reconstruir complicitats entre l'Ajuntament i la ciutadania hem d'anar cap al que en diem “la Barcelona en minúscules”, la Barcelona de la vida quotidiana, que és percebuda com una ciutat per la qual val la pena lluitar perquè és una ciutat més per viure que per veure, més pensada per a la gent que hi viu que no pas per a la gent que ens visita.Jo crec sincerament que el programa de govern que vam pactar amb el PSC l'any 2007 és un programa de govern de gir social, de gir cap als barris, cap a la proximitat, i aquesta és la nostra aposta, que és molt coherent amb el que hem fet, amb el que som i el que volem continuar fent. Per això nosaltres hem dit que no a la introducció de la lògica dels grans esdeveniments a la ciutat. Si la vida quotidiana vol dir serveis públics de qualitat, doncs també diem que no a qualsevol intent de privatització de la ciutat. En definitiva, aquesta coherència amb els serveis públics i amb la vida quotidiana de la gent,que se senti acompanyada per la política municipal, per nosaltres és la gran aposta de recuperació de la confiança.
Els casos de corrupció tampoc no hi han ajudat, a aquesta desafecció. Com qualifica l'actuació del govern en aquests casos: Ciutat Vella, Palau de la Música...
Nosaltres creiem que s'ha de fer un combat al màxim nivell amb la corrupció. Un altre dels elements que generen desafecció política és la corrupció i també una resposta no suficientment potent a aquesta corrupció. Quan veiem el saqueig del Palau de la Música i veiem que estan acreditades les connexions entre empreses concessionàries d'obra pública, el Palau i el finançament de CiU i en canvi veiem que el govern de la Generalitat pressiona perquè no hi hagi imputats, jo crec que això genera desafecció. Les forces polítiques hem de fer un combat molt potent contra la corrupció i hem d'apostar per una política molt transparent, de portes de vidre, amb molta més capacitat de control social de la política, per camins tradicionals i per molts camins, amb les noves tecnologies. A l'Ajuntament hi ha hagut casos puntuals de corrupció, i aquí la intervenció de l'Ajuntament ha estat molt proactiva i molt contundent a l'hora de separar aquests funcionaris, de posar en coneixement de la justícia des del primer moment tots els indicis de corrupció i de col·laborar al màxim amb la justícia amb la persecució d'aquestes actituds, i això ho hem de continuar mantenint.
Quant als projectes com el de la reforma de la Diagonal ha dit que “caldran esperar” malgrat ser “urgent i necessària”. Què s'ha de fer a la Diagonal?
Quan miro enrere i veig el que es va fer amb la Diagonal, malgrat les errades i la distància entre el govern i les expectatives de la gent, crec que van passar dues coses molt positives. Una, que va haver-hi un gran debat ciutadà. Mai la ciutat havia debatut tant i amb tanta profunditat sobre mobilitat i transformacions urbanístiques. I després, quan vam posar sobre la taula uns projectes de futur per a la Diagonal: una Diagonal pacificada, sense tants cotxes, amb transport públic, tramvia i espai per a les persones... Aquestes idees les haurem de recuperar i tornar-les a posar al centre del debat ciutadà. Ho haurem de fer d'una altra manera, segur, a un altre ritme, al costat d'altres coses. Segurament la transformació de la Diagonal l'haurem de vincular a un repensament de l'Eixample més per a les persones.
I també han estat contraris a la requalificació del miniestadi. Què hi proposen?
Aquí el que crec que no hem de fer és anar a remolc dels interessos del Barça. Per tant, és la ciutat la que ha de definir un projecte de millora urbana de les Corts, fonamentalment al servei de dotar aquells barris dels equipaments que avui no té, que aquella zona quedi millor travada des del punt de vista urbanístic; en definitiva, objectius públics. El que estem fent a qualsevol altre barri de la ciutat.
Tampoc podem dir que hagin compartit l'ordenança del civisme...
Ja vam votar en contra de l'ordenança perquè creiem que expressa un model de gestió de l'espai públic, un model de seguretat que és socialment injust perquè no es pot criminalitzar la presència de les desigualtats socials a l'espai públic. No es poden resoldre els conflictes d'ús de l'espai públic sempre a favor dels interessos predominants.Per tant, és injusta i desequilibrada i té elements de regulació que s'han de fer a través del pacte i l'autogestió, l'autoregulació, i per això hem dit que no i també hem dit que no a qualsevol proposta d'enduriment de l'ordenança. I ara creiem que no s'ha d'endurir per regular la nuesa i la seminuesa a la ciutat. Crec que vestir d'una manera o d'una altra és una forma d'expressar-se i mai això pot posar en risc la convivència. El que sí que pot posar en risc la convivència és introduir la intransigència en relació a la manera de vestir de la gent. Vol dir això que no s'ha de regular a l'espai públic? No, ni molt menys, no caurem mai en la trampa de dir que hi ha una única manera de regular l'espai públic perquè hi ha alternatives. I Barcelona ha demostrat que l'ús dels carrers es pot regular sobre les bases de l'acord i la convivència i l'autogestió, i al costat d'això, unes normes, poques, les imprescindibles, que es puguin acomplir. Perquè, a més, en l'ordenança hi ha molta legislació simbòlica. Una gran part de l'ordenança és inaplicable però, en canvi, fa aquest paper d'anar construint un relat, un discurs, com si la convivència necessités construir-se a partir de la prohibició.
Li he sentit a dir que “la immigració és el millor que ens ha passat” però hi ha barris on la convivència es fa difícil...
No podem atribuir ni molt menys a la nova diversitat cultural de la ciutat la conflictivitat en l'espai públic. Parlant amb moltes entitats del Raval, em deien que la diversitat no ha generat conflictes de convivència, és veritat que genera reptes i necessitats d'aprenentatge mutu, però també significa un enorme potencial, perquè una ciutat diversa és més creativa i capaç d'afrontar els reptes de l'economia del coneixement i l'economia creativa. A Barcelona estem molt ben posicionats. Al Raval, el que sí que em deien que genera conflicte de convivència és l'impacte desregulat del turisme. Això sí que genera riscos i problemes de convivència.
Com dibuixaria ara la situació a Ciutat Vella, un dels barris més degradats de la ciutat, segons els veïns, que, malgrat tot, se senten orgullosos de viure-hi? Està en situació de debilitat?
A tots els barris de Ciutat Vella la gent vol continuar vivint-hi. Avui el Raval té més habitants dels que tenia fa 10 anys i jo crec que no deu haver-hi cap altra ciutat d'Europa on al centre urbà avui hi visqui més gent que fa 10 anys. A Barcelona sí. Això és un fet diferencial extraordinari que té Barcelona. El Raval i Ciutat Vella han guanyat tres batalles històriques. Hem guanyat la batalla de l'expulsió de la població, la de la substitució (de rendes més altes que desplacen les més baixes) i la de la terciarització de Ciutat Vella, encara que en algunes zones sí que hi ha una presència molt forta del comerç. I, en el futur, Ciutat Vella ha de continuar sent un conjunt de barris per viure-hi de manera interclassista i de manera intercultural. Al costat d'això, sí que és veritat que l'impacte del turisme desregulat, l'impacte fort de la crisi, els riscos d'expulsió... tot això implica que necessitem un segon gran pacte a Ciutat Vella, amb les entitats i amb els barris per preservar el que hem guanyat i per superar les dinàmiques de risc que s'han generat en els últims anys, i això ha d'anar molt de la mà de la gent i les entitats del barri.
De moment hi ha el pla d'usos. Com el valora?
Molt positivament. Mira, nosaltres valorem molt positivament el pla estratègic de turisme i el pla d'usos de Ciutat Vella perquè el pla estratègic de turisme marca un punt d'inflexió i diu molt clar que el model de turisme ha de ser coherent amb el model de ciutat definit sobre la base de valors públics, de valors democràtics. I diu clarament que haurem de trobar un mecanisme per fer repercutir en benefici de la ciutat l'ús que el turisme en fa, i obre la porte a la possibilitat d'establir una ecotaxa.
Hi ha persones a qui encara els pica parlar d'ecotaxa...
Sí, i no sé per què. Hi ha ciutats com Nova York, Londres, París, que són grans potències turístiques fa molts anys i que tenen una taxa turística. Nosaltres la defensem perquè creiem que és just aquest mecanisme de redistribució dels beneficis del turisme en el conjunt de la ciutat i que, per tant, hi hagi una contribució dels turistes per poder finançar serveis i el manteniment, i en clau ecològica. I en el pla d'usos de Ciutat Vella es posa fre a l'increment de noves places turístiques i es planteja que l'activitat turística no ha de créixer, s'ha de reconvertir.
Amb tot, deia que fa falta un segon gran pacte a Ciutat Vella.
Sí, el primer el vam fer a principi dels anys 90 i ara cal un segon gran pacte, que ha d'incloure el desplegament del pla d'usos, per desplegar els elements més avançats del pla estratègic de turisme, per enfortir molt les polítiques de lluita contra l'exclusió social, per continuar construint convivència intercultural. Cal un gran pacte que doni moltes esperances a Ciutat Vella d'aquí al 2020 i que en la propera legislatura això ja s'ha de fer visible. Aquest nou pacte per Ciutat Vella ha de ser un dels grans elements de la nova legislatura i nosaltres apostarem molt per això i ha de ser l'oportunitat d'assajar maneres de governança democràtica.
Pel que fa a la situació econòmica de les finances municipals, són tant bones com es diu?
La situació de les finances és sòlida perquè a Barcelona sempre hem tingut una gestió pressupostària molt rigorosa, no hem fet una despesa corrent més enllà dels ingressos, al contrari, hem fet sempre una despesa molt emmarcada en els nostres ingressos, i sí, hi ha solidesa en les finances municipals. Si comparem Barcelona amb Madrid o amb València i altres grans ciutat tenim molt menys deute per habitant i molta més inversió per habitant i jo crec que això és un gran valor, que hem fet des d'aquest equip de govern. I una altra cosa que sempre he defensat: si per superar la crisi ens hem d'endeutar, ho farem, i ho hem fet. Hem passat d'un endeutament del 35% a un endeutament del 61% per lluitar contra la crisi i fixa't que el govern de l'Estat situa en un 75% el llindar perquè els ajuntaments puguem accedir a un crèdit i endeutar-nos per poder fer inversió i despesa. I Madrid i València estan en el 200 i pico per cent, o sigui que tenim una situació de molta tranquil·litat financera.
Què n'opina, del procés de primàries al PSC?
Tinc un absolut respecte pel procés i pel resultat. És un procés intern d'una altra força política. Jo crec que el PSC, després de les eleccions del 28 de novembre, té el seu projecte en crisi i l'ha de redefinir, i el que nosaltres no volem és que les eleccions municipals a Barcelona siguin un escenari on el PSC resolgui les seves dificultats de projecte. Per tant, un cop acabades les primàries, el que voldrem debatre en profunditat amb el PSC serà el nostre projecte de ciutat amb el que ells presentin. La veritat és que nosaltres l'afrontem des de la consolidació del nostre espai polític, des de la nostra cohesió interna i per tant des d'aquesta voluntat de ser un referent molt sòlid de l'esquerra de la ciutat. Una ciutat que és socialment progressista ha de saber que té en ICV-EUIA un projecte molt sòlid, amb molta cohesió interna, i que sense cap mena de dubte vol continuar sent la veu, l'expressió política de la gent.
L'actuació del tripartit i del consellers que ha tingut ICV els pot perjudicar a Barcelona?
No, jo crec que el 28N, dels tres partits del govern, el PSC i ERC van tenir unes davallades molt fortes i nosaltres uns resultats molt dignes.
Malgrat que a Barcelona vau perdre 20.000 vots...
De fet, al conjunt del país vam perdre vots, vam passar de 12 a 10 diputats en el Parlament de Catalunya, tot i que sí que és veritat que som l'única força política que surt de l'experiència de govern amb més diputats dels que tenia quan va entrar. Vam entrar amb 9 i vam sortir amb 10 perquè amb tota coherència hem defensat el que hem fet al govern. Les polítiques que hem fet des del govern tradueixen els nostres valors. Quan hem fet una política de pau, de memòria democràtica, d'habitatge, de medi ambient, quan hem fet una política d'interior, ho fem reivindicant-ho. Crec que quan ets coherent, quan tradueixes valors en política i ho expliques, això mai provoca càstig electoral. És evident que governar desgasta i que quan ets al govern prens moltes decisions cada dia, que de vegades agraden i de vegades no, però si expliques amb coherència el que has fet des del punt de vista dels valors que tu representes, al final això té rèdits electorals. El 22 de maig, al final pot ser una pulla entre un escenari de dreta pura i dura amb dues expressions, CiU més PP, una sociovergència o un espai profundament repensat i plural d'esquerres. Nosaltres probablement serem els únics que apostarem clarament per aquest escenari i hem de cridar el vot útil de la gent que se sent clarament d'esquerres i ecologista.
