Els jueus de Jordi Pujol

El pujolisme té una gran influència del sionisme d'inspiració laborista, dels polítics que van liderar la fundació d'Israel. La idea de fer país, la importància de la voluntat de ser i l'exigència moral en el projecte nacional, que es van articular a l'altre extrem del Mediterrani, van contribuir a donar cos a un nou catalanisme després de la Guerra Civil.

La periodista Anna Figuera, redactora de política d'Els matins de TV3 i professora de comunicació a la Universitat Ramon Llull, analitza aquesta polièdrica relació de l'expresident de la Generalitat amb els hebreus en un llibre que acaba de sortir a la venda. Jordi Pujol i els jueus. Construir la Terra Promesa, editat per Pòrtic, no amaga les crítiques que l'expresident fa a la política israeliana, sempre des de l'admiració per la cultura jueva. I estudia la influència que figures del món jueu i de la mitologia bíblica, com el Moisès que va veure però que mai no va trepitjar la terra promesa, han tingut en Pujol. L'exlíder de CiU és admirador de Moisès, no per la seva figura messiànica, sinó perquè fa dues aportacions essencials a la humanitat: és el primer que assumeix la idea del Déu infinit, i del monoteisme, amb la revolució cultural que això comporta. I crea la mentalitat de poble, diferenciat de la multitud; de gent amb un codi, en el seu cas els deu manaments.

En la introducció del llibre, l'expresident explica que un element clau que el va interessar del pensament sionista, a més del sentit comunitari que va tenir en el seu origen, va ser la idea que fer país va abans que fer estat. Recorda que aquesta mateixa actitud la defensaven Enric Prat de la Riba, Vicenç Vives i Pierre Vilar.

Anna Figuera repassa totes les estades que Pujol ha fet a Israel i la seva relació amb la família Tennenbaum, i descriu sucoses escenes. Recorda que l'expresident va autoritzar el 2002 una boda jueva al pati dels tarongers del Palau de la Generalitat, com un gest de desgreuge pels pogroms contra el call jueu de Barcelona a l'edat mitjana.

El llibre, de 185 pàgines, té un aspecte especialment interessant, quan descobreix les arrels jueves del Palau de la Generalitat, que estan quasi enterrades. L'any 1400 una família jueva va vendre les cases, que pertanyien al call, per convertir la finca en la Diputació del General, l'actual Generalitat.

Un dels contrastos de l'estudi és que repassa tant la simpatia de Pujol cap al món jueu, com el seu pas per l'Escola Alemanya de Barcelona, en un moment especialment delicat com va ser la Segona Guerra Mundial. L'expresident explica les contradiccions que s'hi vivien.

Figuera es pregunta en el volum de què serveix Israel a Pujol, més enllà de nodrir el seu discurs i el seu pensament polític. “Israel és per a Pujol l'exemple per excel·lència per mostrar als catalans tot allò que cal, allò necessari per construir-se nacionalment com a poble i per fer-se un lloc al món, per comptar”, argumenta. El llibre és fruit d'una tesi doctoral sobre el mateix tema, però l'autora l'ha reescrit amb estil periodístic.