L'oasi català i saber callar

Adolfo Suárez li va preguntar a Josep Tarradellas què era l'oasi català. Molt educadament li va contestar que l'oasi és “saber callar”.
Ben segur que és una bona definició. Una altra definició consisteix a tapar els draps bruts d'una classe política que només actua en funció dels seus propis interessos. Sovint a Catalunya hi hagut la sensació que l'oasi funciona. Avui per tu i demà per mi... La sensació d'aquell pacient que va al dentista i tot mirant-se el doctor li diu: “No ens farem mal?”...

Des de fa uns dies hem entrat en un moment que l'oasi deixa d'existir. Les processons segueixen anant per dins amb lleugers tocs que surten a la llum pública. Cal seguir amb molta atenció l'afer del voltant del Palau de la Música. S'haurà d'esperar que hi hagi judici i es dicti sentència. L'actual magistrat del cas, que va força més ràpid que l'altre, té entre mans un afer d'alt risc per qüestionar bona part de la política catalana. En aquesta ocasió s'haurà de veure qui parla i qui calla... Tot i que no és el mateix asseure's en una comissió d'investigació parlamentària que fer-ho davant d'un jutge que sembla que té ganes d'anar per feina.

Qüestiona l'oasi català i d'altres coses la picabaralla de Duran Lleida i López Tena. Fa quatre dies que ambdós defensaven el
mateix projecte de CiU. Duran, l'home fort de la coalició que governa a Catalunya, acusant López Tena, notari i jurista de prestigi, d'haver signat papers en blanc, i aquest acusant Duran de finançar la seva vida sexual amb diners públics... Si és veritat, per què ambdós no van al jutjat de guàrdia a denunciar-ho?

Cal creure que ni les sortides de to, ni els darrers esdeveniments al voltant del Palau, seran presents en el balanç dels cent dies de govern el 6 d'abril.