Conferència Nacional Transversal

En els darrers anys s'ha fet palesa la pressió constant i contínua de tota una generació, que podríem inscriure entre els trenta-cinc i els quaranta-cinc anys, per incidir i accedir a uns espais públics de representació i influència en la vida social, econòmica i cultural del país. Una generació que sembla reclamar, abans d'hora, l'accés als àmbits de poder que avui dia ocupen gent d'una altra generació a la qual podríem assignar la paternitat de la transició democràtica o que n'és hereva directa. Són clars, en aquest sentit, els casos recents de processos electorals com ara al Col·legi de Periodistes o a Foment del Treball, o fins i tot el caire generacional de les mobilitzacions sociopolítiques que han representat les consultes.

Per què aquesta impaciència quan, en condicions de normalitat d'un país, aquest procés esdevé gradual i no confrontat? Podem afirmar que aquesta generació nascuda a cavall dels seixanta i setanta, deslliurada conceptualment del franquisme i amb una incardinació dels criteris de llibertat europeus, retreu als més grans els llasts derivats de l'herència política que els deixen: una transició a la democràcia tancada en fals i una hipoteca inassumible –de base constitucional– per al catalanisme. És des d'aquest rebuig al capital històric que rep, que podem intuir-la com la generació que empeny el moviment independentista com a moviment superador.

Cal saber veure, però, que si bé sovint condicionem l'èxit del procés constitutiu d'un estat propi per al nostre país a la construcció de transversalitats diverses com ara la política, la social, la sectorial o l'econòmica, és fonamental que aquesta generació que se sent decebuda pels més grans i víctima de llurs decisions, n'assumeixi una de nova que és indispensable: la transversalitat generacional. Cal reconvertir aquesta rebel·lia en cooperació.

De la mateixa manera, cal que la generació que va protagonitzar la transició i la que va començar a intervenir en els anys posteriors, passi del negativisme cap als plantejaments engrescadors de les generacions següents, superant les pors i el pessimisme derivats dels resultats dels trenta anys darrers. El moviment independentista requereix ineludiblement la concreció del compromís actiu i positiu, il·lusionat i il·lusionant, d'aquells que un dia apostaren per l'autonomisme i avui, pensant en el futur de les generacions posteriors, estan fent el pas a favor de l'emancipació nacional.

Cal construir i protegir aquesta transversalitat generacional que, evidentment, també ha de recollir la generació més jove, a la qual les dificultats econòmiques, educatives i identitàries actuals està conferint unes característiques específiques molt diferents. I per sobre de tot, l'hem de construir pensant en els nostres infants, a qui estem donant un marc referencial de catalanitat que no pot veure's frustrat i abocar-los a ser una generació amputada i fracassada en les aspiracions col·lectives pròpies, a l'hora de comparar-se amb els seus conciutadans europeus.

Si la Conferència Nacional per l'Estat Propi, que se celebra avui trenta d'abril a Barcelona, ja té assegurades moltes transversalitats, sigui la generacional també una transversalitat definitòria d'aquest inici cap a la futura Assemblea Nacional Catalana.