La Diagonal, encara

És possible, i fins i tot probable, que al llarg del seu mandat l'alcalde Hereu hagi comès marrades mes greus. Tot són opinions. Però cap d'aquestes patinades no haurà tingut tanta càrrega mediàtica ni transcendència, com la de la Diagonal. Un experiment paradoxal, ja que caldria fer molta hemeroteca per trobar un precedent equiparable d'un govern que es veu embolicat en una dura crisi institucional per haver demanat l'opinió a la ciutadania sobre un projecte urbanístic. Tan profunda va ser la ferida, que gairebé un any després de la seva celebració, les seves conseqüències continuen ben presents en la política de Barcelona. Courà més o menys, però la Diagonal és encara una pedra a la sabata d'Hereu.

Entre els veïns i comerciants d'aquesta cèntrica avinguda, aquest debat es viu des de diferents òptiques. Després d'una passejada pel tram comprès entre Glòries i Francesc Macià –justament el mateix que havia de ser objecte de reforma– es constata aquesta disparitat de criteris. Hi ha els que defensen obertament la necessitat de refer la secció de la via, però alhora cohabiten amb els que no es tallen a l'hora de reivindicar la conveniència de no tocar res. En tot cas, sí que es percep que la transformació de la Diagonal no és una qüestió que ocupi un lloc prioritari entre les preocupacions dels seus conciutadans o els que hi passegen. Amb els temps que corren, les càbales són unes altres. Com ara com capejar aquesta omnipresent crisi que tot ho devora. Ara bé posats a elucubrar, botiguers i veïns sí que comparteixen un cert neguit per dues problemàtiques concretes que sembla que castiguin amb especial ferocitat l'avinguda: La presència d'un carril bici que manté una relació difícil amb el vianant i l'elevat volum de motocicletes que aparquen a la vorera. Dos comptes pendents.

Ara bé, tot i que el seu record continua latent, no és menys cert que el debat, fred i analític, sobre què s'ha de fer en aquesta avinguda ha quedat devorat del primer pla de l'actualitat municipal. D'acord que la Diagonal continua sent metralla per a la controvèrsia partidista puntual, però tota aquella bateria d'arguments que en justificaven una eventual transformació s'han evaporat com el fum. Així, per exemple, dels més de 600 arbres que es va assegurar que s'haurien de substituir si no es feia la reforma, avui ningú no en parla. Tampoc dels més de 50.000 cotxes que, segons els estudis oficials, havien de deixar de circular diàriament per l'avinguda per evitar un col·lapse viari en el futur de dimensions gairebé apocalíptiques. Miracles de la política. El que ahir era un problema, avui ha deixat de ser-ho.

Així les coses, l'alcalde Hereu, escamat per les circumstàncies, ja ha expressat públicament que en cas de ser reescollit, no tocarà la Diagonal. Aventures, a partir d'ara, les justes. El seu contendent, el convergent Xavier Trias, sí que és partidari de fer una millora a la via, però en cap cas cap gran transformació urbanística. Sent generosos, parlaríem més aviat d'un lífting. Políticament parlant, la Diagonal és material potencialment inflamable.