L'abstenció té color

La desafecció no és homogènia i va per barris. Afecta més uns segments electorals que d'altres, i això es veurà en les eleccions de demà a Barcelona. Són històriques, perquè per primera vegada poden provocar un canvi a l'alcaldia de la capital catalana. Analitzant l'abstenció dels diversos comicis, s'intueixen resultats. És una tècnica que els politòlegs coneixen.

Mentre Pasqual Maragall va ser alcalde de Barcelona, va tenir mobilitzat l'electorat socialista en més de 340.000 electors, en puntes de més del 40% dels vots. Maragall no només captava el votant tradicional del PSC, sinó que també agafava electors de centre i catalanistes. CiU, en canvi, que a cada elecció canviava de candidat a l'alcaldia, no va aconseguir durant el mandat de Maragall apropar-s'hi amb perill, i la seva ratlla alta va quedar en uns 270.000 electors, deu punts per sota. El mapa electoral barceloní dibuixava un PSC maragallista fort i una CiU condemnada a una segona posició fixa. Entre tres i quatre regidors van separar les dues candidatures a les eleccions locals del 1991 i del 1995, en benefici de Maragall.

Aquest escenari va variar amb la fi del mandat de Jordi Pujol a la Generalitat, que va coincidir amb l'etapa daurada d'ERC. Un segment de l'electorat de CiU a la capital catalana es va desmobilitzar després dels acords a Madrid amb el PSOE i el PP, i un altre grup va passar a engruixir el vot republicà, mentre que els socialistes mantenien la fortalesa maragallista. Les eleccions municipals del 1999 van ser la fotografia d'aquest moment àuric del PSC. L'abstenció en aquelles eleccions va passar del 33,78% al 48,47%, i va afectar CiU. Dels 276.276 votants va caure fins als 150.518. La distància del PSC respecte de CiU va quedar en 10 regidors, el rècord.

Maragall havia abandonat l'alcaldia dos anys abans i havia situat Joan Clos com a successor, que va obtenir uns bons resultats el 1999, però a partir de llavors no va reeixir. La retirada de Maragall va acabar passant factura al PSC, i això s'ha anat confirmant en cadascuna de les eleccions municipals. “L'evolució dels vots del PSC a Barcelona és molt clara: té una davallada constant després del 1999. Al segle XXI, el PSC viu una època de decadència electoral a Barcelona”, indica el catedràtic de ciència política de la Pompeu Fabra Ferran Requejo.

En els comicis del 2003, el PSC va flaquejar clarament. És significatiu que en aquelles eleccions els socialistes retrocedissin i alhora creixés la participació –va passar del 51,53% al 59,24%–. És perquè l'electorat socialista es va començar a desmobilitzar. El PSC va passar de 313.623 a 254.223 vots i va perdre cinc regidors. Va quedar en el 33,6% del vot.

CiU va recuperar tan sols una petita part del seu antic electorat. Només va passar de 150.518 vots a 162.010, amb el guany d'un representant. “No es pot dir que CiU tingués tendència a l'alça. Els seus resultats després de la davallada del 1999 mostren estabilitat, però sense augmentar”, precisa Requejo.

Però el PSC de Barcelona era conscient que l'afectava la desafecció jugant a casa. L'any 2004 es va celebrar el Fòrum de les Cultures, que va ser el punt final de la Barcelona de Maragall. I els socialistes van rellevar dos anys després Clos per substituir-lo per Jordi Hereu.

No va ser la solució. Les eleccions del 2007 van confirmar un segon descens perillós per al PSC. Mentre CiU es mantenia estable, Hereu va passar dels 254.223 vots que havia obtingut un crepuscular Joan Clos, a tan sols 182.216. És el mínim històric socialista: només el 29,91% dels vots. El llegat electoral de Maragall s'havia dilapidat, amb un PSC afectat com mai per l'abstenció, que va pujar del 40,76% al 50,38%, deu punts a l'alça. Una segona fornada d'electors socialistes es va quedar a casa. Els experts apunten que si la tendència a l'abstenció demà es consolida superarà netament el 50%. Però és norma fèrria quan hi ha expectativa de canvi que pugi la participació. Llevat que el canvi el provoqués un cataclisme.