Carta de la indignació
La ‘Catalan Revolution' reivindica reformar la llei electoral, aturar les retallades de l'estat del benestar i un referèndum sobre la monarquia
L'AcampadaBCN crida a una manifestació el 15 de juny fins a les portes del Parlament
Milers de militants i no militants, joves, nens i avis, omplen per sisè dia la plaça de Catalunya
no posen data a la fi de
la protesta i anuncien
una ‘primavera calenta'
De la indignació al debat. I del malestar a la proposta. Han trigat una setmana a afinar els perquès de tot plegat, però poc a poc, assemblea a assemblea, discussió a discussió, l'anomenada Catalan Revolution acampada a la plaça de Catalunya va definint els objectius i el camí a seguir. La seva carta als Reis –als polítics, millor dit– comença a escriure's. El llistat de peticions, encara genèriques, proposa una reforma de la llei electoral, aturar les retallades socials, el rebuig a la reforma laboral i un referèndum per a la Tercera República. No hi ha res, però, definitiu. No hi ha ni tàctica ni estratègia. “Tot està per fer i tot és possible”, dirien els acampats manllevant Martí i Pol. El fet que l'acampada a la plaça de Catalunya continuï durant la setmana vinent mostra el que va dir un portaveu ahir: “L'únic que tenim clar és que això no s'acaba demà [per avui]”.
Els milers d'“indignats” concentrats al centre de Barcelona –que ahir competien per l'espai amb turistes i gent de compres– continuaran les mobilitzacions com a mínim fins a mitjan juny per demostrar que volen anar més enllà de les eleccions del 22-M. Ahir, van convocar pel 15 de juny una manifestació fins al Parlament, sumant-se així als col·lectius que s'oposen a les retallades del govern de la Generalitat.
El moviment de plaça de Catalunya, la Puerta del Sol i centenars de ciutats de tot l'Estat ja ha acaparat portades als diaris de mig món i sorprès la majoria de polítics tot i estar en procés de gestació. El desconcert social és tal que ahir milers de ciutadans encuriosits, més o menys simpatitzants de la queixa, van atansar-se fins al centre de Barcelona a veure, parlar i conèixer aquells als quals la junta electoral havia prohibit. Allà van trencar tòpics amb els seus mateixos ulls. Van veure que no hi havia ni “antipolítics” ni “antisistema”, com s'havia dit inicialment, sinó ciutadans de totes les edats, de tots els colors del progressisme i de tots els orígens. La plaça va tornar a ser un exemple d'heterogeneïtat.
Ahir, a més, era un dia estrany. Era dissabte, previ a unes importants eleccions municipals, feia un assolellat dia de primavera, i l'AcampadaBCN va optar per organitzar activitats que barrejaven la reflexió, l'activisme i l'entreteniment: lectura en veu alta del llibre Indigneu-vos, de Stéphane Hessel, classes de ioga, tallers de risoteràpia, actuacions de pallassos i titelles... Nens, joves, avis –famílies senceres– passejaven i/o participaven de les activitats programades, ajudaven a cuinar o es barrejaven entre els centenars de debats simultanis que neixen, com flors, a cada instant. Fins i tot, per evitar conflictes legals, es van retirar cartells que podien induir a la violència o influir en les votacions i van demanar en repetides ocasions no fer malbé el mobiliari urbà de la plaça. Alguns d'aquests curiosos van acabar, fins i tot, participant en la llarga Assemblea de Reflexió de l'acampada.
Què volen a la plaça de Catalunya?
Al centre de la plaça s'ha establert un parlament alternatiu: una àgora de debat. Quatre joves, que moderen una assemblea de 1.000 o 2.000 “indignats”, pateixen per posar-hi ordre. En lloc d'escons els participants seuen a terra. En lloc de mecanògrafs, hi ha un jove de cabell llarg i ulleres de matemàtic que pren acta del que s'aprova en un portàtil. La resta van piulant amb el mòbil el que passa i el que els passa pel cap per Twitter i Facebook.
El primer és organitzar-se, garantir el dinar, coordinar la neteja, mantenir un ordre anàrquic... El segon, ara, és articular un discurs que els permeti explicar a la societat la seva queixa contra, en termes de la declaració de principis, “un capitalisme que ens trepitja” i “un sistema polític que ens exclou”. El caos, tot i que no ho sembli, està organitzat. Amb un retard que no molesta ningú, parla el primer portaveu (dels quinze que el seguiran). “Estem fent coses molt difícils i per això anem lents”, admet entre aplaudiments. En un minut, però, enumera la llista de concentracions, protestes i manifestacions de la primavera calenta que espera Catalunya. Només la setmana vinent: casserolades diàries als barris, debats per sectors i assemblees a la plaça de Catalunya; concentracions contra la retallada en educació i salut dimarts i dimecres, i accions per la reunió del G-8 de dijous. I, com a plat fort, la manifestació del 15-J.
El discurs de la queixa es completa amb el de la proposta. Entre divendres i la d'ahir, els milers d'acampats han pactat unes demandes que ja entreveuen cap on avança –ideològicament– l'esclat social sorgit de la manifestació de Democràcia Real Ja. La primera rei-vindicació, i autèntica obsessió, és la reforma del sistema electoral ja que “ara no és un reflex real dels vots que es recullen” i “els vots en blanc han de ser representats amb cadires buides”. També demanen referèndums sobre les decisions importants i reduir els “privilegis” dels polítics. “Volem una societat on el centre siguin les persones i no els mercats. Educació i sanitat han de ser gratuïts”, explica un i s'aprova. “Demanem el reconeixement de les prostitutes”, afirmen des de l'espai feminista i s'aprova. Fins i tot, en un nivell concret, s'aprova eliminar la llei d'estrangeria, nacionalitzar la banca i fer un referèndum per a la Tercera República. De moment, tot i que potser és perquè ningú ho ha proposat, no han aprovat res sobre el dret d'autodeterminació.
