Demostrat: val més prendre's-ho amb humor
Després d'un final de campanya dominat (com a mínim en les xarxes socials) més pels acampats que no pas pels candidats, va arribar la calma. Amb la jornada de reflexió, primer, i amb la de votació, després, els candidats i els partits van disminuir notablement l'activitat, com si patissin els efectes d'una festa de dues setmanes. Així, remenant per Twitter, un s'adonava que només un parell d'acampades mantenien encesa la flama. La de Tarragona, perquè més que reivindicacions tenia necessitats i no parava de demanar tota mena de coses, com si en comptes d'arreglar el món es volguessin muntar un pis. L'altra, aquesta sí imprescindible tot i que virtual, era #acampadapedralbes, amb la qual es van implicar centenars d'internautes per reclamar jerseis Lacoste per passar la nit o la solidaritat dels majordoms per cuinar els llamàntols. Va ser, sense dubte, el gran generador de somriures de l'inici de la jornada electoral, que va començar molt i molt ensopida.
Quan els futbolistes reflexionen, malament. Que se m'entengui. No és que qui es dediqui a xutar pilotes no tingui el dret o la capacitat de ser un líder d'opinió, però fins fa uns dies, la tendència no era aquesta. Els esportistes d'elit se seguien per estar al cas dels seus èxits i de les seves bromes internes, poca cosa més. Per formar-se l'opinió o estar al cas de les tendències del moment ja hi havia altres fonts. Ahir, però, mentre es feien oficials els sondejos i els resultats, estaven desaparegudes. Twitter era un desert pel que fa a reflexió, anàlisi, ironia i humor. Això sí, va caure un ruixat de dades i més dades que era difícil de suportar. Enmig d'aquest panorama, va sorprendre el missatge de l'exjugador del Barça Marc Crosas, alertat pel creixement de PxC: “Un partit com el d'Anglada, amb els seus ideals polítics, és una vergonya per a tots els catalans q es digui Plataforma x Catalunya”. Seguint la seva estela, molts d'altres es van mostrar després disposats a canviar de municipi per l'èxit d'un partit bàsicament xenòfob. A aquest ball de dades hi va contribuir notablement Jordi Hereu. Segons després que TV3 fes públic el sondeig que pronosticava la seva derrota, l'equip del candidat recordava que calia esperar els resultats oficials. Tot seguit s'aferrava a un escrutini del 3%, que els donava 17 regidors, i anava publicant els resultats compulsivament, sobretot mentre la cosa estava ajustada. Quan les diferències es van eixamplar, la intensitat va decréixer. Algú indicava que s'havia vist l'alcalde enduent-se les peces de coure de l'Ajuntament. S'obria la veda.
De felicitat, terapèutiques, histèriques... Tota mena de rialles es van escampar per la xarxa en el tram final de la nit. Amb els opinadors oficials ocupats fent tertúlies radiofòniques i articles de premsa, la majoria dels timelines es van omplir de referències humorístiques en què rebien els candidats de tots els colors. “No hi ha prou xocolata per superar això”, “La sort que té Trias és que si surt a fer el discurs borratxo ningú no ho notarà”,”Acció-reacció. Guanya García Albiol a Badalona, jo m'empadrono a Barcelona” “Laporta es nega a suspendre el sarau que tenia contractat amb Luz de Gas per si sortia alcalde” “Esperanza Aguirre es treu el Photoshop per a la roda de premsa. Un detall” “Després d'una llarga malaltia, avui ha mort el tripartit” “Zapatero obre la boca. Les fleques, atentes”, eren alguns exemples.
